Avui llegeixo aquest article des de l’estació d’Atocha. Aquí on els trens entren i surten sense parar, on les persones s’abracen, es retroben, se separen, i on aquest matí els trens aniran una mica més lents. Potser per precaució. Potser per respecte. Potser perquè, de vegades, la vida també demana reduir la velocitat.
El tren és una de les metàfores més poderoses que tenim per parlar de la vida. Tots hem esperat alguna vegada en una andana. Tots hem vist marxar algú des de darrere un vidre.
A la cerimònia de comiat del meu pare, algú va fer servir aquesta imatge: la vida com un tren llarg, amb moltes estacions. Un tren on pugem al néixer, i on, al llarg del trajecte, van pujant i baixant persones. Algunes hi viatgen poca estona. Altres s’asseuen al nostre costat durant mitja vida. N’hi ha que ens canvien el trajecte per sempre.
El meu pare ja ha baixat d’aquest tren. I nosaltres continuem viatjant, amb el seient buit al costat, buscant-lo en els reflexos del vidre.
Aquests dies, però, el tren ha tornat a ser notícia per una raó molt més dura. L’accident d’Aldamuz ens ha recordat que, de vegades, el viatge s’atura de cop. Que no sempre hi ha temps per acomiadar-se. Que hi ha persones que baixen a una estació que no estava prevista.
I aleshores el tren deixa de ser metàfora i esdevé realitat. Metall, velocitat, silenci després del soroll. Famílies que esperaven algú que ja no arribarà. Seients que quedaran buits per sempre.
Potser per això el tren ens commou tant. Perquè representa el que som: éssers en trànsit. Persones que compartim trajectes sense saber exactament fins on.
Avui, des d’aquesta estació plena de vides en moviment, penso en les víctimes d’Aldamuz, en les seves famílies, en els seus amics. I penso també en el meu pare. En tots els que han baixat abans d’hora. En tots els que ja no són al vagó però continuen viatjant amb nosaltres, en forma de records.
I mentre el tren segueix avançant, potser el que ens toca és això: mirar al nostre voltant, donar la mà a qui seu al costat, i no oblidar mai que cap trajecte està garantit.
Perquè la vida, com el tren, no s’atura.
