Sufragi universal i Estat nació són alguns dels elements innovadors més significatius de les democràcies modernes, però a tot això, i com molts politòlegs i sociòlegs argumenten, una de les altres armes importants per al control dels governs moderns i contemporanis van ser, han estat i han de ser els mitjans de comunicació.
Aprofitant i recordant com fa dos dies es va celebrar el dia internacional de la ràdio, vull aprofitar no només per celebrar aquest dia i argumentar de la seva importància en la societat, sinó que a més, en vull fer una reflexió amb la qual, crec que no només els espectadors, sinó tots aquells que estan i estem de forma directa o indirecta col·laborant amb algun mitjà de comunicació, pensar-hi.
Actualment, i tal i com argumentava Marina Garcés en una entrevista a Catalunya Ràdio, com també en el seu llibre Nova il·lustració radical, estem vivint en l’època de l’analfabetisme il·lustrat, moment en què ho sabem tot però no podem fer res. I és que, la mateixa filòsofa, argumentava com els mitjans de comunicació han transformat l’actualitat, en l’última hora, i aquesta en immediatesa, no deixant que les persones assimilin la informació i tinguin el temps necessari per poder adquirir una posició crítica sobre allò.
Dubtar, criticar, o fins i tot ser subjectius, són característiques que actualment el món no es permet, perquè la immediatesa no ens ho permet. Volem que 150 caràcters expliquin una situació, volem notícia al segon, no ens importa el context, no pensem en les repercussions, en definitiva, tenim a l’abast tota la informació, però no tenim intenció ni temps de parar-nos a pensar, i menys, fer-la servir.
