24.1 C
Pals
Dijous, 24 setembre 2020

Esquiar

Si no recordo malament vaig anar a esquiar per primera vegada amb vint-i-pocs anys. No hi havia anat mai perquè tothom sap que és un esport de burgesos opressors o de gent de muntanya que s’hi dedica per guanyar-se les garrofes. Vaig anar-hi enganyat, em van empènyer per una pista blava i em vaig trencar dos dits. Els cent metres que vaig recórrer abans de caure van ser emocionants, però no vaig tornar-hi mai més. A partir d’aquell dia vaig consagrar el meu temps a passejar per la muntanya. Sol, a ser possible. Fugir com més lluny millor de les pistes massificades i dels idiotes amb pantalons llampants i cares untades en crema solar; no sé de què et protegeix la crema quan t’estampes contra un arbre a 90 per hora.

Però passen els anys i la gent segueix anant a esquiar i plorant quant no neva i patint una buidor espiritual com la dels penitents de setmana santa a Sevilla quan plou i no poden treure la verge a pasturar. I això m’entristeix de veritat perquè l’únic moment de comunió amb la natura que tenen els esquiadors de cap de setmana és quan baixen fent esses per la falda de la Tosa i és tan breu l’instant, és tan poca cosa aquella espurna d’anarquia, que en l’únic que penso és en les seves cares derrotades quan enfilen el telecadira per tornar-hi. Amb aquelles ulleres ridícules i els llavis empastifats de blanc com l’Al Jolson, i penso tan de bo un allau se’ls emporti per davant i aquí només quedin esquirols i cabres per reclamar el seu espai dalt de tot de la cadena alimentària.

Temps de lectura: < 1 minut

Més àudios