La pesca tradicional ha format part durant generacions del paisatge i de la vida quotidiana de Begur. Florian Pi, pescador retirat i membre d’una família vinculada al mar durant quatre generacions, recorda un món que avui pràcticament ha desaparegut de les platges del municipi.
En una entrevista durant la programació especial de la Fira d’Indians de Begur, emesa per Ràdio Capital i Ràdio Begur, Pi ha explicat com la reducció de l’activitat pesquera i els canvis en la normativa han transformat espais com Sa Riera. Segons recorda, antigament l’arribada dels pescadors a la platja també era una manera de transmetre coneixement: la gent observava les captures, preguntava quin peix havien pescat i s’interessava per les tècniques utilitzades. “Aquesta cultura s’ha perdut a les platges”, lamenta.
Pi explica que avui mantenir-se professionalment en la pesca artesanal exigeix una inversió considerable. Posa com a exemple el seu nebot, que disposa de diverses embarcacions per poder combinar diferents modalitats en funció de les vedes, com la pesca del sonso, el tresmall o el palangre.
Quan el mar es navegava a vela
Una part important de la conversa s’ha centrat en la navegació tradicional. Durant segles, la vela va ser imprescindible per a l’activitat pesquera. Pi recorda especialment el sardinal, una modalitat de pesca que mobilitzava nombroses embarcacions.
Segons les històries que li han transmès les generacions anteriors de la seva família, al golf de l’Estartit s’hi podien arribar a reunir un centenar de barques de vela pescant sardina.
La navegació també ha deixat empremta en la toponímia de la costa. Pi explica, per exemple, l’origen d’Es Pixaner, un racó de ses Negres on els pescadors es refugiaven quan bufava fort el garbí abans de calar les xarxes. També recorda noms com Es Caganer d’Es Duc o el Rec del Pa, una roca pròxima a l’Illa Roja que, vista des de lluny, recorda una llesca de pa.
Ell mateix encara va arribar a utilitzar una vela llatina quan, després del servei militar, sortia a pescar llagosta a diverses milles del cap de Begur. Recorda especialment les tornades amb garbí i el motor aturat: el silenci de la navegació i només el soroll de l’aigua contra la barca.
Begur, la pesca del coral i els viatges per mar
Begur també va tenir una estreta relació amb la pesca del coral. Pi explica que alguns pescadors feien autèntiques expedicions marítimes i podien passar un mes fora de casa. També recorda una història familiar sobre el naufragi d’una embarcació carregada de coral després d’una galerna, en què van morir diversos tripulants.
El coral tenia aleshores un valor extraordinari. Pi assegura que una unça de coral podia arribar a valer tant com una unça d’or. A Begur hi havia establiments dedicats a fabricar-ne joies, i alguns comerciants viatjaven fins a l’Argentina amb coral per adquirir productes com cafè o tabac.
Sa Riera i una indústria pesquera avui desapareguda
La família de Florian Pi també va estar vinculada a la salaó. El seu avi, explica, tenia set dones treballant-hi durant tot l’any i arribava a preparar un miler de barrils d’anxova anuals. Part de la producció es transportava fins a Flaçà i, des d’allà, en tren cap a Barcelona.
Sa Riera, Sa Tuna, Fornells o Tamariu tenien nombroses embarcacions dedicades a la pesca. Pi descriu una abundància de peix molt superior a l’actual i recorda com aquest coneixement es transmetia oralment de pares a fills.
“El Mediterrani s’està morint”
La desaparició progressiva del peix és una de les qüestions que més preocupen el pescador retirat. Pi sosté que espècies com la sardina o l’anxova ja no evolucionen com abans i reclama estudiar amb profunditat què està passant.
“El Mediterrani s’està morint”, afirma. Entre els problemes que assenyala hi ha la contaminació, els plàstics i l’arribada al mar d’aigües contaminades a través dels rius.
L’entrevista també ha deixat espai per a la Fira d’Indians. Pi ha recordat amb humor les històries d’aquells begurencs que marxaven a Cuba convençuts que hi farien fortuna i tornaven sense diners. Una memòria oral que, com el coneixement pesquer, ha anat passant de generació en generació.
