Ahir divendres, 11 d’agost, el Festival Portal Blau ens feia partícips de la celebració dels 10 anys del “Jo mai mai” a càrrec de l’artista, actualment en solitari, Joan Dausà.
S’iniciava el concert amb la cançó “com plora el mar”, sense jo saber-ho, ens endinsàvem en una de les històries de la seva vida més apassionants, dedicada a les persones refugiades. Amb una sensibilitat que contagià des de l’inici, delicadament va anar lligant aquesta part més emocional amb d’altres de més humorístiques, fent que el resultat final fos una acumulació de sensacions que explotarien basant-se en els seus grans èxits.
En estones de diàleg constant, verbalitzava que no era la primera vegada que actuava en aquest indret, i que sempre ha estat, és i seria especial fer-ho aquí, envoltada de la màgia de les ruïnes d’Empúries. Va provocar, una vegada més, que l’audiència, d’estar asseguda a les cadires del recinte, s’aixequés dempeus amb altres “hits” com “La gran eufòria” o “ho tenim TOT”.
Ens deixà reflexions interessants en les que no aconsellava ni posava en judici res del que s’exposava, simplement ho feia per acompanyar les seves cançons, carregades de significat i sinceritat. Deixeu-me destacar-ne dues: la Típica i tòpica de “començar primer per estimar-se a un mateix – una mateixa”… i la que em va agradar més “el món era petit i aquell amor immens”, UAU, frase carregada de veritat en el context. Dons si, es veu que la Judit ens acompanyava entre el públic, impressionant!
En la part final, ens va recordar que el pròxim 20 de Gener del 2024, celebrarà el final de la seva gira “La gran bogeria”, que commemora una dècada del llançament del “Jo mai mai”. Aquesta fou la seva última cançó d’una nit que recordaré tota la vida, per altres motius que tampoc venen al cas. Tot i que si que no vull deixar passar la ocasió de nombrar a la persona que m’acompanyava aquesta nit, una persona especial en infinitat de sentits, gràcies per ser-hi!
