Fa tres setmanes que hem començat l’escola en temps de pandèmia, i tot i que vivim dia a dia amb la incertesa, no s’acaba de trobar la manera de gestionar-la amb seguretat ni quins han de ser els passos i protocols, però és cert que a tots ens preocupa i en sentim a parlar als mitjans de comunicació dia sí i dia també. Però hi ha un sector de la societat totalment oblidat. Ells han de ser el futur i parlo d’un futur gens llunyà, els necessitem motivats i amb ganes, tenen moltes coses a dir però ningú no se’ls escolta. Què passa amb els universitaris? Qui en parla? Qui se’n preocupa? La gran majoria d’ells estan impartint les seves classes un 75% de forma virtual i només un 25% de forma presencial. Classes virtuals en les que sovint no es veuen ni les cares, on no se senten implicats ni integrats en el grup i en els que la participació activa i la interacció es fa feixuga. I el 25% presencial és tan efímer que no permet crear vincles ni aquells llaços socials i personals tan autèntics com els que vam crear els universitaris de temps passats.
Els tenim desmotivats i oblidats. Pensem-hi!
