No vull parlar del repertori. De fet, no cal ni tan sols parlar del concert en si mateix. Els concerts d’Oques Grasses en el marc de la gira Coda han estat àmpliament comentats, analitzats i aplaudits. Parlar del que va passar ahir a l’Estartit, des del punt de vista musical, no aportaria pràcticament res de nou. Per això en aquest article vull optar per per una altra mirada: la d’una doble autoafirmació cultural i territorial que es va escenificar amb contundència davant 12.000 persones.
Ahir, l’Estartit va ballar de valent. Però més enllà de l’emoció i l’eufòria pròpies de qualsevol gran concert, el que s’hi va viure va ser una mostra de maduresa col·lectiva. L’ÍTACA i Oques Grasses són avui dos referents que han entès que es pot fer activisme cultural i pensament crític des del centre, sense renúncies ni complexos. I que això, lluny de limitar-los, els fa més grans.
El festival ÍTACA ha crescut exponencialment en els darrers anys. Ha augmentat el nombre de concerts, el volum d’assistents, el pes dels patrocinadors i el prestigi del cartell. Però ho ha fet sense perdre el fil del seu relat. Un relat arrelat al territori, a la sostenibilitat, a la coherència i a l’activisme cultural. I el més rellevant: ho ha fet des de l’Empordà, un territori ja farcit de festivals, demostrant que encara hi ha espai per a propostes amb personalitat pròpia.
L’ÍTACA no competeix per ser un festival més dins el calendari estiuenc, sinó per ser una veu amb missatge. Una veu que aposta per la cultura pròxima i que ha sabut mantenir-se fidel a aquest compromís, sense renunciar a créixer. El mèrit és enorme: crear un festival amb valors i, alhora, amb ambició de gran format. Una rara avis que ha esdevingut imprescindible.
Aquest mateix moviment l’ha fet també Oques Grasses. Històricament, la música en català ha lluitat simplement per existir, amb la llengua gairebé com a objectiu. Però la banda d’Osona ha demostrat que no n’hi ha prou amb ser-hi: cal ser-hi amb qualitat, amb ambició i amb mirada llarga. No es tracta només de cantar en català, sinó de fer-ho amb produccions homologables a qualsevol gran artista del mercat internacional.
El Sold out del Palau Sant Jordi va ser un punt d’inflexió, però no un final de trajecte. Va ser la constatació que es pot fer música en català, amb grans escenografies, amb disseny d’il·luminació i so al més alt nivell, i ara també amb pirotècnia i efectes especials que fins fa poc semblaven patrimoni exclusiu d’altres mercats. La gira Coda és la culminació d’aquesta aposta per la qualitat, l’espectacle i el respecte al públic.
És molt probable que ells mateixos defugin qualsevol grandiloqüència. Però la realitat és que ahir a l’Estartit es va fer evident una cosa: a casa nostra també podem pensar en gran. Que la cultura feta aquí, des d’aquí i per a tothom pot tenir un impacte massiu sense deixar de ser coherent. I que, com l’ÍTACA i Oques Grasses ens recorden, el camí cap a l’autoafirmació passa per creure-hi, fer-ho bé i fer-ho amb sentit.
