Ben trobats, oients de Ràdio Capital!
És clar que hi ha uns quants pintors i alguns escriptors a la Vall d’Aro. Però que cultivi amb excel·lència ambdues disciplines només n’hi ha un: Joaquim Pijoan, que tot i viure a Barcelona des de fa uns anys, sempre torna a la vall natal, on es va fer com a pintor i com a escriptor.
Fa molts anys que el conec, des que vaig anar a viure a Santa Cristina d’Aro l’any 1980. Jo encara no havia escrit Els arbres i ell encara no havia guanyat cap premi. No sé si va ser a causa dels uns o de l’altre que ens vam començar a tractar i encara mantenim una amistat antiga, llarga i, tot i que no gaire freqüentada, ens sabem l’un per a l’altra.
L’any 1982 JP, que és com signa, ja va guanyar el Premi Documenta amb la novel·la Somni. Va ser la seva primera incursió en el món de la creació literària i hi va entrar per la porta gran, que diríem. Pijoan sempre ha escrit i ha pintat: cada dia de cada dia. En aquells moments ja comptava amb un bon gruix d’obra pictòrica i ja havia fet algunes exposicions. Escriure i pintar són per a ell una necessitat vital, abans i ara, ho ha explicat en diverses ocasions. Ho fa per sobreviure mentalment, per prescripció mèdica.
L’any 2006 va obtenir el Premi Sant Jordi per la novel·la Sayonara Barcelona. Entre 1982 i 2006 havia passat un fet que li va canviar la vida: es va casar amb la japonesa Sachiko. L’any 2007 va aparèixer el Diari del pintor JP, una part dels seus diaris personals. L’any 2008, sense guanyar cap premi, va publicar la tercera novel·la L’amor a Venècia. El 2016 va publicar Tempus fugit, el 2018 El jardí de les delícies, el 2022 Retrat del jove Skizo. I l’any 2023, per encàrrec, va escriure i publicar un llibre de poemes amb el títol Soc pas poeta, jo!
Es considera un diletant professional i l’any passat va decidir retirar-se de la vida pública celebrant-ho amb un acte al seu estimat Cercle Artístic de Sant Lluc a Barcelona i un altre a Sant Feliu de Guíxols. Àvid i crític lector, es passeja per la vida amb un sentit de l’humor envejable. És escriptor de capçalera de la Biblioteca Baldiri Reixac del seu poble Santa Cristina d’Aro i ha deixat els manuscrits dels seus dietaris des de 1981 fins a 2013, de moment, a la Biblioteca de Catalunya. Ha col·laborat en les traduccions al català d’obres rellevants de la literatura japonesa que va fer el catalanòfil Ko Tazawa, amb qui va mantenir una bona amistat.
El 27 d’aquest març farà anys. Feliciteu-lo!
