Després de la sensacional Kingsman: Servicio secreto, estrenada amb molt èxit el febrer de 2014, ens arriba la segona part, dirigida novament per Matthew Vaughn, basada en el còmic de Marl Millar i Dave Gibbons.
Repeteixen Taron Egerton i Colin Firth com a protagonistes principals, tot i que Harry Hart, el personatge que interpretava Firth, aparentment moria en aquella pel·lícula. No sóc jo qui acaba de fer un spoiler, d’això ja se n’ha encarregat la mateixa productora, malgrat que Vaughn els hi va demanar que ocultessin les presència de Firth. I certament ho entenc, perquè la pel·lícula sense ell perd moltíssim. Va ser un gran error matar-lo si es tenia pensat fer-ne una seqüela. Kingsman: El círculo de oro arrossega la no presència de Firth en gran part de la pel·lícula. Tampoc em satisfà que acabi essent un secundari quan hauria de ser principal ja que ell sol sí que pot aguantar una pel·lícula sencera, però no Tarton Egerton. Per aquest motiu, Egerton mai està sol i sempre l’acompanyen en un moment o altre Mark Strong, Halle Berry, Channing Tatum, Jeff Bridges i Pasdro Pascal. El paper de la malvada ha anat a càrrec de Julianne Moore que encarna un personatge tant histriònic com el de Samuel L. Jackson en la primera pel·lícula. Per altra banda, Elton John és el famós que fa cameo, però aquest cop interpretant-se a sí mateix, que no era el cas de Mark Hamill a la primera pel·lícula. Un Elton John en la seva salsa. Tinc la sensació que s’ho ha passat molt bé fent el boig en aquesta pel·lícula.
Kingsman: El círculo de oro ens explica com els Kingsman de Londres, Eggsy i Merlin, s’hauran d’unir amb els seus homòlegs dels Estats Units, els membres de l’associació secreta Statesman. Malgrat les diferències, ambdues organitzacions s’hauran de posar d’acord per acabar amb Poppy, una perillosa enemiga que podria acabar amb tota l’organització només prement un botó.
Un dels seus encerts és mantenir l’estil visual de la primera pel·lícula, autènticament bizarre.
La història no és molt innovadora respecte el que ja havíem vist a la primera part. Fàcilment podríem dir que és més del mateix, però la fórmula continua funcionant igual de bé i l’experiència és igual d’entretinguda, tot i que amb dues hores de pel·lícula hagués estat suficient. El que se li ha trobat a faltar és una escena memorable que passi a la història com la de l’església de la primera part.
També s’ha trobat a faltar un pèl més de la profunditat que els personatges tenien a la primera entrega i, torno a repetir, molt més minuts de Colin Firth.
Per tots aquests motius, aquest segona part està per sota de la primera, però continua essent una bona pel·lícula i un entreteniment fantàstic que ja hauríem volgut gaudir aquest estiu, en un dels pitjors agost, cinematogràficament parlant.
- Publicitat -
