Ahir l’institut nacional d’estadística espanyol donava l’esfereïdora dada que Espanya es troba en el 9,8% de l’IPC. És a dir, la inflació a l’estat espanyol polvoritza records.
I així, el senyor president del govern espanyol s’ha afanyat a comparèixer davant el Congreso dels diputats per a atribuir el 73% d’aquesta inflació a la guerra que hi ha a Ucraïna. Doncs bé, crec que per enèssima vegada, en comptes de tenir una classe política que fa autocrítica, tornem a basar allò polític en la dialètica de l’enemic. És a dir, com deia Schmitt, necessitem un buscar el sac dels cops, un altri, per a evitar donar l’oportunitat a la ciutadania que fiscalitzi les accions governamentals.
Des del maig del 2021, l’IPC espanyol no ha parat de creixer, passant del 2,7% al 9,8% actual. Per tant, senyor president, la guerra no ho explica tot. De fet, fins i tot la mateixa ministra d’economia, Nàdia Calviño, afirmava que no se sap ben bé quin ha estat l’inici de la crisi, ella mateixa dubtava de si aquesta podria haver estat degut a la pandèmia. El que és segur, és que aquella inflació que havia de ser conjuntural tal com va argumentar el Banc d’Espanya fa uns mesos, ni molt menys serà així, sinó que el mateix banc ja parla que pot durar uns dos o tres anys.
Per tant, si us plau, no defugim de l’anàlisi, només això pot parar un cop que, en definitiva que l’està rebent, com sempre, són les classes treballadores de tot l’estat. Cal, des del meu húmil punt de vista, fer una reflexió profunda en la dependència econòmica existent, cal evitar tornar a veure les orelles del llop, cal que repensem el model que permet que les grans empreses d’energia multipliquin els seus beneficis, i a més tinguin la capacitat per pressionar perquè no els limitin aquests guanys. En definitiva, no permetem que la guerra tapi el que ens està demanant el moment històric.
