Tornem. Reprenem una nova temporada del Supermatí després d’un estiu informativament convuls. Hem passat una calor considerable, més de la que voldríem i probablement menys de la que ens tocarà passar els pròxims anys. El clima té aquesta desagradable virtut de convertir les prediccions més pessimistes en una realitat bastant quotidiana.
La política tampoc ens ha donat gaire descans. La del nostre país i la del país veí. Tot sembla més polaritzat, més sorollós i més teatral. Cada dia costa més veure la política com aquella activitat relativament sensata que hauria de servir per arreglar els problemes de la gent. De vegades sembla dedicada exactament al contrari: a crear-ne de nous.
La crisi migratòria de Ceuta n’ha estat un bon exemple. Un fenomen complex, difícil i que no és nou s’ha convertit immediatament en munició política. Poques propostes. Poca voluntat d’entendre. Ningú dona gaire la mà. Hi ha proclames, insults, acusacions i una notable quantitat de populisme. Els extrems, de dreta i d’esquerra, han après que incendiar una conversa dona més rendiment que intentar resoldre un problema.
Els mitjans tampoc sempre hi ajudem. Massa sovint ens atrinxerem. I així podem passar dies parlant de l’àtic de la presidenta de la Comunitat de Madrid. De la Comunitat de Madrid. En quin moment això s’ha convertit en una qüestió essencial per a un ciutadà de Palafrugell, de la Bisbal o de Torroella?
Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic tenim l’infame president americà, capaç, segons com es llevi, d’amenaçar amb una guerra, imposar un aranzel o canviar el nom al golf de Mèxic. Cal fer fora aquest imbècil del poder com sigui. Però em temo que passar cada matí una hora parlant-ne tampoc ens arreglarà gaire la vida.
Potser ens convé tornar a casa.
Perquè aquí tenim prou feina.
Ens hauríem de preguntar com gestionem un Empordà que durant sis setmanes sembla no tenir prou carreteres, prou platges ni prou aparcaments i que al febrer, en canvi, corre el risc d’assemblar-se a un sarcòfag. Com fem possible que els nostres nois i noies puguin construir aquí un projecte de vida. Com resolem l’accés a l’habitatge en un territori on una masia que fa trenta anys habitava un pagès avui pot acabar en mans d’algú que l’ha comprada per un milió d’euros.
Ens hauríem de preguntar com elevem el nivell educatiu d’una comarca que s’ha acostumat massa al monocultiu turístic. Com fem de la cultura una activitat permanent i no una successió d’actes d’estiu. Com diversifiquem l’economia. Com protegim el paisatge sense convertir l’Empordà en un decorat. Com podem continuar vivint aquí.
I, sobretot, algú ho ha d’explicar.
Aquesta temporada Ràdio Capital compleix vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys d’un projecte que va començar des del voluntariat i que avui és un mitjà professional. Independent d’una cadena nacional, d’una cadena estatal i d’un ajuntament. Això no ens fa millors per definició. Ens obliga, simplement, a ser més responsables.
Ens equivocarem. També encertarem. Però no tindrem manies a l’hora de ser crítics amb el poder. Ni complexos a l’hora d’exigir responsabilitats a les institucions, a les empreses o a la mateixa ciutadania.
I avui recuperem el Supermatí.
Fa deu temporades que cada matí posem en antena una hora d’informació dedicada al Baix Empordà. Una hora. No cinc minuts entre dues cançons. No un butlletí de titulars. Una hora per explicar què passa als nostres pobles, entrevistar-ne els protagonistes, parlar d’economia, de política, de societat, de cultura i del territori.
És l’únic informatiu comarcal d’una hora que podeu escoltar a la ràdio per despertar-vos sabent què passa al Baix Empordà.
Ja sé que tenim una competència formidable. Les grans ràdios catalanes i espanyoles tenen recursos, noms coneguts, tertúlies i despertadors magníficament produïts. Nosaltres tenim una cosa més modesta: el Baix Empordà.
I francament, no em sembla poca cosa.
Per això us demanem que aquesta temporada ens feu confiança. Que abans de mirar què ha dit Ayuso o què ha tornat a fer Trump, sapigueu què ha passat a Palamós, a Begur, a la Bisbal, a Pals o a Sant Feliu.
Perquè potser, enmig de tant soroll, la informació local és un dels pocs antídots que encara ens queden.
I, ben mirada, també és una forma d’esperança.
