Una de les tòniques generals des de fa ja bastants anys i que s’ha defensat des de la dreta liberal i conservadora, així com també des d’alguns partits i sectors socialdemòcrates, és la fal·làcia de considerar superada la lluita de classes.
En un moment de crisi social, econòmica i política, quan s’aconsegueix que l’imaginari col·lectiu assumeixi una falsa fal·làcia segons la qual els interessos dels més poderosos no són diferents dels de la classe treballadora, apareix l’extrema dreta i planteja un nou escenari: tots els problemes són culpa d’aquells que encara són més necessitats que tu, és a dir, es promou una lluita dins de la mateixa classe treballadora.
Ho hem vist en molts exemples, però l’últim —i el que menys m’esperava— són les reaccions de certs sectors de Catalunya, entre ells l’editorial d’aquest matí de Ricard Ustrell, davant la vaga dels conductors de trens. En lloc de posar el focus en la manca de millores, l’infrafinançament estructural de Rodalies, la deixadesa de les instal·lacions o la falsa promesa —recordem-ho, fa un any— de revisar-ne l’estructura, el problema passa a ser la vaga de treballadors. Uns treballadors que han vist com la falta de condicions òptimes en l’estructura ferroviària els posa en perill. El problema, sembla, és que reivindiquin seguretat.
Què vol dir que “ens han fallat”? Què vol dir que “no tenen sentit de responsabilitat”? De debò no és més senzill assenyalar les carències estructurals i la irresponsabilitat tant del govern català com de l’espanyol davant d’un problema que no és actual, sinó històric? Tornem al mateix punt: el problema és el treballador o la treballadora, no els de més amunt.
Pensem-hi.
