Durant segles, la història de l’art s’ha explicat amb una absència difícil de justificar: la de moltes dones que també en van ser protagonistes. No perquè els faltés talent, sinó perquè una cultura construïda sota l’hegemonia patriarcal va condicionar durant segles qui podia formar-se i, sobretot, qui mereixia passar a la història. El resultat és una història que hem après com si fos completa, quan en realitat només n’era una part.
Avui, recuperar aquestes trajectòries és una de les tasques a les quals cal afrontar des de la recerca i les institucions culturals. No es tracta de substituir uns noms per uns altres, ni de reivindicar les artistes únicament pel fet de ser dones. Es tracta de reconèixer-ne l’obra, estudiar-la amb rigor i situar-la en el lloc que li correspon, amb el propòsit de fer una història de l’art més justa i, sobretot, més completa.
Un bon exemple d’aquesta feina és l’exposició Concha Ibáñez. L’evocació del paisatge, que es pot visitar al Museu d’Art de Girona. La mostra, comissariada per Elina Norandi, ens permet redescobrir una artista amb una trajectòria sòlida i un llenguatge pictòric singular. Els seus paisatges, construïts des de la memòria dels llocs visitats, la síntesi formal i una particular sensibilitat cromàtica, mereixen ser observats i estudiats per la seva qualitat artística, més enllà de qualsevol consideració de gènere.
Però darrere d’una exposició com aquesta hi ha una feina que sovint és força invisible: anys de recerca, documentació, estudi i interpretació. La tasca d’Elina Norandi posa de manifest fins a quin punt la investigació és imprescindible per revisar els relats establerts. I també cal reconèixer el compromís institucional que ho fa possible, com en el cas de Carme Clusellas, qui des de la direcció del Museu d’Art de Girona fa temps que impulsa una línia de treball orientada a recuperar i donar visibilitat a les dones artistes. Una aposta que demostra que la programació museística pot contribuir activament a transformar el nostre coneixement del patrimoni.
Aquesta mateixa inquietud és a l’origen d’Art en Femení, el curs que impulsem des de l’Espai Carmen Thyssen i la UNED Sènior La Garrotxa. Després d’una primera part dedicada a les artistes des de l’antiguitat fins al segle XVIII, enguany continuem el recorregut pels segles XIX i XX. Aquesta segona edició és la continuació d’un projecte que vol revisar la història de l’art incorporant-hi trajectòries, obres i contextos que massa sovint han quedat al marge dels discursos habituals.
La resposta ha estat especialment significativa: prop de setanta participants, dels quals aproximadament el 85% són dones. Una dada que convida a reflexionar. Hi ha un interès evident per conèixer aquestes artistes, però també per comprendre per què moltes d’elles no formaven part de la història que vam estudiar. Les preguntes que apareixen a l’aula, les converses i la voluntat de continuar aprenent ens recorden que la cultura té una funció social que va molt més enllà de la transmissió de coneixements.
La formació cultural al llarg de la vida ofereix la possibilitat de revisar allò que crèiem saber, ampliar perspectives i construir una mirada més crítica sobre el nostre propi llegat. I aquesta és també una responsabilitat dels museus, les universitats i els equipaments culturals: donar resposta a les inquietuds d’una societat que demana relats més plurals i representatius.
No es tracta de relatar una història de l’art de les dones, sinó de construir una memòria plural. Mentre les absències continuïn condicionant allò que coneixem, caldrà investigar, exposar, explicar i ensenyar per superar les desigualtats que han determinat quines obres mereixien ser recordades.
Fer visibles les dones artistes no és canviar la història, és explicar-la millor.
