Bon dia, benvolguts oients de Ràdio Capital.
No sé si sentiu fressa de fons. Soc davant de mar.
El meu comentari d’avui té a veure amb el que va passar ahir. Ahir va ser un dia de vaga general i potser alguns de vosaltres en vau fer, d’altres no en vau fer. Alguns hi devíeu estar d’acord, d’altres no tant, o gens. És igual.
La qüestió és que les vagues generals, al meu entendre —jo sí que en vaig fer—, tenen algun punt de cosa antigota. M’explico.
Quan un govern fins i tot anima i apadrina una vaga general, vol dir que alguna cosa trontolla. Vol dir que l’objectiu o el mecanisme de la vaga general s’hauria de revisar.
Llegint, llegint, ahir em vaig voler informar sobre les vagues generals en un país tan bèstia, tan gros, com els Estats Units. No n’hi ha hagut gaires perquè allà les coses són una mica diferents. Allà va per sectors, bàsicament. Ara és el sindicat de transportistes, ara és el metall i després són els agricultors.
El que sí que hi ha com a constant als Estats Units és que les vagues, generals o sectorials, si voleu —el que passa és que una sectorial als Estats Units és com quinze vegades Catalunya—, sovint, per no dir sempre, comencen però no se sap quan acaben.
És a dir, el meu comentari aniria per aquí: si en tornem a fer alguna, que sigui indefinida.
Però no perquè pensi que això és possible, perquè la gent, ja saltar-se un dia de sou i cotització, ja és una animalada. Ara compta haver-se’n de saltar no sé quants. Vull dir, això és per a rics.
Però sí que aquesta cosa de dir: «Escolta, si parem el país, el parem». No dues hores, una tarda, etcètera, sinó que el parem de debò.
Aquest és el meu comentari, aquestes són les meves reflexions.
Reconec que tinc molts dubtes i que no sé cap a quin cantó escombrar. Si a favor de fer-ne moltes, de vagues, a favor de no fer-ne mai, un punt entremig… No ho sé.
El que sí que tinc clar, i amb això acabaré, és que no es poden donar lliçons a ningú des de cap costat. Ni de l’un ni de l’altre.
Vinga, que vagi bé.
