La música que va marcar els nostres pares també ens marca a nosaltres. És aquella música “de gent gran” que sona al cotxe quan tens cinc anys i vas camí d’un “bolo” de festa major a la Cerdanya, per exemple. Aquest era el meu casal d’estiu en una família de músics. La banda sonora del viatge anava des de Rosario Flores fins a Compay Segundo, passant per Earth, Wind & Fire i òbviament, Kool & The Gang. El cotxe es convertia en una festa que feia menys feixucs els revolts de la Collada de Toses.
Sigui com sigui, escoltar la música d’aquella època ha estat més enriquidor que qualsevol quadern d’estiu. El que entra pels sentits, el que es veu, es viu i es sent, deixa petjada. El concert d’ahir al festival Sons del Món segurament va tenir aquest efecte entre tots els que hi vam assistir: reviure moments i històries de quan érem petits o, si més no, més joves. “Què estava passant a la meva vida quan sonava ‘Get Down On It’ a la ràdio?” Posaria la mà al foc que aquesta pregunta se la va fer més d’un al llarg de la nit.
Robert “Kool” Bell amb una nova gang van fer aixecar el públic des del minut u del concert. Una banda de nou músics, amb quatre instruments de vent inclosos, que va sonar exactament com un disc. Aconseguir aquest efecte és probablement l’objectiu de tot professional rere la taula de so: ser capaç de fer sortir pels altaveus un so nítid, intel·ligible i absolutament equilibrat. Doncs va ser exactament així, i ens va meravellar.
El que també ens va meravellar va ser l’energia d’un músic de gairebé setanta-cinc anys que en porta cinquanta dalt dels escenaris. Robert “Kool” Bell, el baixista original de Kool & The Gang, continua tenint un groove incombustible que, juntament amb la bateria, va exercir de locomotora d’un tren del funk sense aturador. El seu baix elèctric va brillar tant o més que la seva camisa de lluentons.
El concert va ser un repàs dels grans hits de la banda, i no se’n van deixar ni un. Com era d’esperar, els més coneguts van aparèixer a la recta final del concert: Ladies Night, Get Down On It i Celebration van culminar una vetllada que també va incloure èxits com Jungle Boogie, Hollywood Swinging o Cherish. En definitiva, el repertori que dècades enrere sonava a les discoteques d’arreu del món, però aquesta vegada coronat amb un element decoratiu molt més especial: la bola de miralls de la nostra nit de festa va ser una lluna d’agost gairebé plena.
La música funk dels anys setanta i vuitanta segueix ben viva, també entre un públic relativament jove. Això segurament cal agrair-ho a les famílies que, en el seu moment i de la manera més natural, van fer una gran tasca de pedagogia musical. Entre els assistents hi havia famílies senceres ballant i cantant a ple pulmó, celebrant good times, tal com diu la lletra. Les cançons infantils per aprendre a rentar-se les dents estan molt bé, però mai hi haurà res com els himnes planetaris que a dia d’avui ja són llegenda. Llarga vida al funk!
