Manu Heras ha iniciat una travessa en caiac de 210 quilòmetres en solitari entre Portbou i Blanes per posar el focus en les barreres d’accessibilitat que encara existeixen al litoral i reivindicar instal·lacions que permetin a les persones amb mobilitat reduïda accedir al mar de manera autònoma.
En una entrevista al programa De cap a cap de Ràdio Capital i Taronja Ràdio Girona, Heras explica la seva experiència mentre es troba encara en plena travessa. En el moment de la conversa, navega entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar, després d’haver reprès el recorregut des de Platja d’Aro. Heras té una lesió medul·lar completa arran d’un accident de moto i explica que, cada vegada que vol navegar en caiac, necessita ajuda per arribar fins a l’aigua. Precisament aquesta dependència és un dels motius principals de la seva reivindicació.
La travessa va començar el 13 d’octubre, però Heras ha hagut d’aturar-se en dues ocasions. Una de les pauses va ser provocada per un avís de temporal, ja que va considerar que no valia la pena assumir riscos innecessaris navegant per la costa.
També va haver de fer una pausa a Platja d’Aro durant el cap de setmana per motius laborals. Des d’allà va reprendre la travessa i, en el moment de l’entrevista, ja es trobava a la recta final del recorregut. Les etapes són d’entre 25 i 30 quilòmetres diaris, tot i que n’hi ha hagut alguna de més exigent. Entre Portlligat i l’Escala, per exemple, Heras explica que va arribar a fer aproximadament 35 quilòmetres i que se li va fer de nit abans d’arribar al Club Nàutic.
Fer aquesta travessa en solitari també obliga Heras a adaptar la logística a les seves possibilitats. No pot carregar una gran quantitat de menjar i prioritza portar aigua, barretes energètiques i fruits secs. Algunes etapes duren tres dies i, en determinats moments, ha rebut l’ajuda puntual d’amics o de persones que ha trobat durant el recorregut. Quan no té aquesta possibilitat, ha de buscar la manera de resoldre-ho pel seu compte.
A la nit, Heras pot acabar dormint en alguna cala fent bivac. Però el problema més important arriba quan ha de sortir del caiac. Explica que, si no hi ha ningú que l’ajudi, ha d’arrossegar-se fins a la sorra i arrossegar també el caiac fins a un lloc on pugui passar la nit. Això comporta mullar-se i buscar una zona protegida de les onades. Una situació que, segons ell mateix reconeix, no és la manera adequada de fer-ho. «La manera per sortir del caiac és entrar sec i sortir sec», resumeix Heras.
La seva reivindicació no se centra només en la seva situació personal. Heras insisteix que les millores d’accessibilitat al litoral beneficiarien totes les persones que les necessiten. Durant la travessa ha pogut comprovar que hi ha municipis, clubs nàutics i empreses que disposen de més sensibilitat i infraestructures accessibles. Posa com a exemple el Club Nàutic de l’Escala, que considera que disposa de més recursos i infraestructures en aquest àmbit.
La seva proposta no és que totes les platges hagin de tenir les mateixes instal·lacions, sinó que alguns municipis disposin de passarel·les que arribin fins a l’aigua, de manera que les persones amb mobilitat reduïda hi puguin accedir sense dependre constantment d’un servei d’assistència. Heras explica que, fora de la temporada d’estiu, moltes platges queden sense les infraestructures que durant els mesos de més afluència faciliten l’accés al mar.
Heras treballa a MIFA com a dinamitzador i organitza activitats per a persones amb discapacitat. Aquesta experiència li permet conèixer de primera mà les dificultats que moltes persones es troben quan volen accedir a determinats espais. Per això, considera que la travessa entre Portbou i Blanes és també una manera de fer visibles unes barreres que sovint passen desapercebudes per a qui no té problemes de mobilitat.
