Des del moment en què vaig saber que Rosario tornaria a actuar a l’escenari de Cap
Roig, vaig tenir clar que no em volia perdre el seu concert. No només perquè és una
artista amb una energia magnètica i una veu que et travessa, sinó perquè a casa meva,
la Rosario sempre ha estat molt més que música: ha estat banda sonora de diumenges
al matí, de tardes amb la meva mare i de moments de ball espontani al menjador. A la
meva mare sempre li ha agradat, i jo, des de petita, he crescut amb les seves cançons
com si fossin part de la família.
No ha estat la primera vegada que he gaudit del seu directe, però tornar a rememorar
els seus grans èxits celebrant amb ella els seus 33 anys com a artista, ha estat un
immens plaer.
Quan les llums es van apagar i Rosario va sortir a l’escenari, el públic va esclatar. I jo
amb ells. De seguida va fer vibrar tot l’espai amb la seva presència: pura força, pur
carisma. No va trigar ni dues cançons a tenir-nos a tots drets, ballant, aplaudint i
cridant.
Cap Roig és un lloc preciós i idíl·lic, i més amb la lluna plena que va deixar-se veure
durant tot el concert. I Rosario, com sempre, va estar generosa i desbordant, ho va
donar tot: va saltar, va riure, va suar, es va ruixar amb aigua i ens va ruixar a nosaltres
amb emoció.
Quan van sonar clàssics com “Algo contigo”, “Mi gato”, “De ley” o “No dudaría”, vaig
retornar als meus records d’infància i als clàssics que em recorden tant a casa. Al final
del concert, amb “Marcha marcha”, Rosario ens va fer ballar com si fos l’última nit de
l’estiu.
Va ser més que un concert: va ser una celebració de tot el que la seva música significa
tant per a mi com per tot el públic que la va acompanyar.
Esperem, tal i com va comentar diverses vegades durant la seva actuació, que torni a
repetir al festival i segueixi desprenent l’energia que vam poder viure tots els
assistents d’inici a fi del seu espectacle.
