Llegeixo a l’últim número de la revista Gavarres que Bernat de Margarit, després de lluitar a les croades, en tornar al seu castell de Castell d’Empordà, damunt del turó de Marenys, en el que llavors encara tothom en deia Llaneres, va fer emparedar la seva dona. Naturalment –i em costaria justificar per què dic naturalment en començar aquesta frase – el motiu de l’emparedament va ser perquè un amic va dir-li que la dona li havia estat infidel. Més tard, Bernat de Margarit va descobrir que el que havia provat de seduir la seva dona era precisament aquell amic i, com que va resultar que no era cert, que la dona li havia estat fidel i que el seu fals amic no se n’havia sortit, va fer esculpir en algun lloc de la torre la inscripció “Que Déu em perdoni.”
Doncs bé, fins allà on jo sé tot això és fals. Hi ha un Bernat de Margarit que va participar en una croada i hi ha un altre Bernat de Margarit de Peguera que va ser senyor de Castell d’Empordà, gràcies al seu casament amb Francesca o Francina de Santfeliu, pubilla de Castell d’Empordà. I d’Ullastret, i de Monells, i de Llaneres i de Sant Iscle. Però entre l’un i l’altre deu haver-hi uns cent anys de distància. Molt més a prop, en canvi -en quilòmetres i no pas en temps- hi ha Vulpellac amb el seu castell. És aquí on una llegenda popular explica que Miquel Sarriera, amo i senyor del castell de Vulpellac, es va enamorar d’una noia del poble que, al seu torn, estava enamorada del fill d’un flequer. Com que en veure la possibilitat de fer rica la seva filla, el pare d’aquesta noia va obligar-la a casa-se amb Miquel Sarriera, engelosit, el fill de flequer va fer córrer a pertot que continuava entenent-se amb la seva estimada. Jo mateix vaig escriure i vaig publicar aquesta versió en El poble del Centfocs. La llegenda acaba explicant que, en saber-ho, perquè s’ho va creure, mort també de gelosia, Miquel Sarriera va fer matar l’antic enamorat de la filla del flequer. I a aquesta, que ja era la seva dona, va fer-la emparedar en un racó del castell.
Però hi ha altres versions d’aquests força més històrics i força menys llegendaris. Aquests versions diuen que tampoc res d’això no és cert, que Miquel Sarriera no va fer emparedar cap dona i que relacionen la inscripció Ego sum qui pecavi, que sí que hi ha en unes quantes parets del castell de Vulpellac, amb inscripcions que hi ha en altres castells, cases importants o fins i tot masos del Baix Empordà del segle XVI. Serien manifestacions de fer religiosa. Res més.
Repassem-ho, doncs. El primer Bernat de Margarit va viure en el segle XIV; el segon, que és el que va ser senyor de Castell d’Empordà, va viure en el segle XV; en Miquel Sarriera, que és qui origina la llegenda de la dona emparedada del castell de Vulpellac, va viure en el segle XVI. Va ser en el segle XX, quan el castell de Castell d’Empordà va passar a ser propietat dels amos que encara hi ha avui. Algú, llvors, va començar a explicar i a escriure que també al castell de Castell d’Empordà hi havia hagut uan dona emparedada. Això passava, mentre feien i acabaven l’hotel que encara hi ha també avui, Res no és casual, devien voler promoure aquest castell i, per aconseguir-ho, van donar-li una llegenda que no tenia.
Avui, en el segle XXI,ens toca de desmentir rotundament tot això. Però segur, estimats oients de Ràido Capital, que hi ha, també a pertot, moltes altres mentides amb què ens enganyen.
