Cada matí o cada tarda, respectant uns horaris marcats per una malaltia que sembla que ja ens vol deixar, els meus peus surten de les quatre parets que m’envolten i després de creuar uns quants camins d’asfalt, toquen la sorra humida i banyada per alguna que d’altra alga que aparten amb delicadesa, per obrir-se pas fins el mar que em saluda al sortir i amagar-se el sol. I després de recórrer de punta a punta la platja de Sant Pol, tornen buscant uns passos que volen cercar nous horitzons.
El so de les onades cada vegada més lluny, em recorda que darrera han quedat algunes coses, però que alhora fa present que encara resten algunes d’altres que formaran part del demà i que per molts passos que donin els meus peus, s’enganxaran a la sola de les sabates i no desapareixeran així com així: el soroll estrepitós que provoca la falta de contacte humà, la desconfiança, el recel, la por …i amb cada recó del camí, m’haig d’esforçar per treure una d’aquestes sensacions que han condicionat un camí que ja marca altres horitzons amb la vista posada damunt d’un futur molt pròxim, on el silenci d’un somriure compartit, d’unes paraules entrecreuades han de donar lloc a perdre pel camí el que no vull portar al meu costat.
No obstant, hi ha d’altres coses que no he perdut mai, i segueixen formant part de la meva motxilla vital: la il·lusió per conquerir el meu cel, el gaudi de viure dins de moltes postals que formen la col·lecció de l’Empordà, les ganes de menjar-me la vida a bocins i a poc a poc per assaborir-la… i amb elles busco els nous horitzons que traspassaré a partir d’ara, i que podré compartir amb els que estimo acompanyant un bon àpat a la terrassa d’un restaurant, asseguda a un banc del parc de Les dunes o dels jardins de Cap roig o passejant pels carrers d’un Begur amb un llibre a la mà. De tot s’aprèn i s’aprèn amb tot. L’important és no perdre de vista el que ens queda per viure, l’important és tenir sempre nous horitzons.
(Sàbel Gámez)
