Comprar el pa i el diari era, durant dècades, un dels rituals més senzills i més compartits dels nostres pobles. El pa encara el trobem, tot i que sovint embolicat en plàstic i sense gaire conversa, però el diari… costa cada vegada més. A molts llocs de l’Empordà ja no hi ha quioscos, i fins i tot els bars que abans tenien diaris damunt la barra, rebregats, tacats de cafè, plens de dits i d’opinions, han anat desapareixent.
A Palafrugell, fa pocs anys va tancar el quiosc Costa Brava. Tenia una situació gairebé literària, enmig del pas i de la vida, com aquell quiosc del Smoke de Paul Auster, on el venedor de tabac retratava cada dia la mateixa cantonada. Un lloc aparentment immòbil, però ple d’històries.
Ara, els diaris es venen a l’estanc o a la benzinera. Espais funcionals, sense aquell batec de vida quotidiana. I quan hi anem, sovint som els únics que ho fem amb aquest propòsit.
Però perdre el lloc on compràvem el diari és també perdre un punt de trobada amb el món. Llegir-lo, comentar-lo, discutir-lo, tot això era una forma de comunitat, una petita conversa compartida.
Potser per això, quan passo per davant de l’antic quiosc tancat, m’hi aturo un moment. No només per enyorar el paper, sinó per recordar aquell gest tan senzill i tan civilitzat de començar el dia comprant el pa i el diari. Un gest encara més plaent en cap de setmana, promesa d’un petit plaer que tant de bo torni algun dia.
