Davant de l’actualitat aclaparadora, farcida de tants comptes pendents no resolts, esdeveniments que evidencien la gestió sense rumb a tants nivells polítics i presagis nefastos (sobre l’economia, la salut, l’ensenyament, etcètera) aquesta parada estival me l’he volgut prendre com un reset, en un intent d’anestesiar les milers de preocupacions que ens sotgen cada dia.
No és que hagi viscut d’esquenes a les notícies, però sí una mica de gairell, i he procurat trepitjar verd, banyar-me encara més que mai a mar i empapar-me de contingut cultural en totes les seves formes, d’aquí i de fora. He tornat no renovada, però amb la convicció de que aquests fórmula, en comptes de fer-nos més irresponsables, ens ajuda a tocar més de peus a terra, viure més serenament i ser més forts i feliços. Ara espero que les orenetes de casa se’n vagin i mentrestant els hi parlo, perquè els ocells no entenen el que els hi dius, però reconeixen les veus, i a còpia de revistes, llibres, pòdcasts i etcètera, em vaig blindant per lo que s’hagi d’entomar. Parlant d’orenetes, ahir vaig aprendre que al primer viatge en avió que es va fer entre Venècia i Viena, cap als anys 20-30 del segle passat, a Àustria hi va haver un temporal terrible en plena primavera, amb un vent polar gèlid que va fer caure milers d’orenetes a terra.
Els venecians, esgarrifats, en van agafar tantes com van poder, les van entaforar en gàbies i se les van endur al vol de tornada cap a Venècia, on recuperades, les van deixar anar. Aquesta imatge de centenars d’orenetes envolant-se al cel de Venècia potser no us servirà de res, però us la regalo per si us pogués fer tan feliç com a mi. Bona represa!
