Tal com va dir just començar el concert el mateix protagonista de la nit, el port de Sant Feliu de Guíxols es va convertir, durant una estona, en un club de jazz de Harlem. Tot i la diferència en proporcions, el públic va poder viure una nit amb música allunyada de la tecnologia, personal, humana, abraçada per la sensibilitat i una gran elegància. Passen els anys i indiscutiblement el cantant nord-americà Gregory Porter segueix sent una de les grans veus del jazz del segle XXI.

Era la segona nit de la 62ena edició del festival Porta Ferrada, una proposta estival més que consolidada al Baix Empordà, un espai que a cada edició atrau turistes, però també a gent del territori. Segurament és per la programació que ofereix, però potser també per uns preus lleugerament més continguts que en el cas d’altres festivals geogràficament propers.

L’emblemàtic Espai Port segueix sent un encert: aforament allunyat de les grans masses, amb el mar ben a prop, i també a prop del centre, fet que et permet gaudir en un trajecte a peu de les propostes que ofereix el municipi fins escassos minuts abans de l’inici del concert. Un bon sopar —en horari europeu— al carrer Major i un bon concert al port va ser el pla ideal d’una nit d’estiu plàcida, miraculosament sense vent de garbí ni excés d’humitat.

Gregory Porter, amb un passamuntanyes i una gorra com a fidels acompanyants de les seves aparicions públiques, va oferir un concert que va repassar els seus grans èxits de la darrera dècada, principalment de l’àlbum Liquid Spirit (2013) —que en el seu moment va rebre el premi Grammy al millor àlbum vocal de jazz—, però també de Take Me To The Alley (2016) o All Rise (2020), el seu darrer disc amb composicions pròpies.

En format de sextet —veu, piano, contrabaix, bateria, saxo tenor i orgue Hammond—, va interpretar les populars Hey Laura i Liquid Spirit, així com On my way to Harlem, Holding On o If Love is Overrated. De fet, l’amor va ser un motiu recorrent al llarg del concert. Com no, l’amor (i desamor) romàntic, però també l’amor com a resposta als problemes del món; des de conflictes bèl·lics fins a la situació de vulnerabilitat i pobresa de moltes comunitats del món. Temàtiques crues que amb la delicadesa i missatge d’esperança de les lletres i la profunditat de la seva veu agafaven una altra dimensió, amb l’únic objectiu de centrar-se en l’ara i aquí del concert, com si aquest fos un instant de treva entre tempestes.

No va faltar, tampoc, un moment de crítica a la indústria musical actual. Musical Genocide, una de les seves composicions, fa referència precisament a això, a un genocidi musical, a la pèrdua de la tradició, la pèrdua del que significa el blues, el soul o la música gòspel, la superficialitat del missatge de les cançons que ara tenen èxit… “Què diria Nina Simone? Què diria Stevie Wonder?”, cantava enèrgicament, alhora que afirmava “I do not agree, this is not for me” (no hi estic d’acord, això no és per mi).

En una era en què, musicalment parlant, la societat s’ho “menja” tot —des de menjar ràpid fins a menús degustació no assequibles per tothom—, Gregory Porter busca posar llum a la foscor. En el seu cas, no estaríem parlant d’una proposta de tres estrelles Michelin, però sí d’un àpat en un restaurant que cuida la tradició, que ofereix aquells plats que et recorden a la cuina d’abans, ben feta, de “xup-xup”, elaborada amb productes de proximitat, buscant la màxima expressió des de la senzillesa i tocant la fibra a través dels sentits. Ell pren les seves arrels i les porta a l’actualitat per fer-ne un homenatge sense pretensions ni gaire complicacions. I que això, malgrat el panorama general, tingui la capacitat d’atreure centenars de persones a milers de quilòmetres d’on va néixer aquesta música, no deixa de ser rellevant.