De ben petita sóc aficionada el gènere negre. Amb la meva àvia ens assèiem (i amb la meu mare encara ho fem) a mirar pel·lícules i sèries per jugar a qui encerta abans qui és l’assassí. Amb el mateix bei m’he polit infinitat de novel·la negra, començant per la malèvola Agatha Christie i acabant amb els llibres magnífics del comissari Adamsberg ideat per la Fred Vargas. M’en diverteix el joc de predir el mort, l’assassí, els còmplices, els motius, però potser perquè ho veig com un entreteniment em disgusta el true crime, que em fa patir i trobo massa truculent. En ser veritat, me n’angoixen els detalls escabrosos i imaginar el patiment dels familiars. Tot i així, haig de reconèixer que m’he enganxat a Tor, la mena de documental que TV3 ha publicat a la seva plataforma i ha passat per la tele. Fidel al meu estil, n’avorreixo la literalitat del crim, però en canvi m’han fascinat la panoplia de circumstàncies i passavolants, uns individus totalment inversemblants si no fos que són de veritat. Poques vegades s’ha arribat a un nivell tal de zènit audiovisual com quan en Carles Porta entrevista la mestressa de la barraca on vivia un suposat testimoni, una senyora gran que nom Pepi, estarrassada en una butaca destartalada després de fer fora el gat que hi dormia.
Tret de casos d’aparellaments mortífers en que els enamorats decideixen treure’s de sobre el marit o la muller enganyats, pràcticament tots els assassinats estan motivats per diners. Caganius que volen desbancar l’hereu, fills que estan tips de dependre econòmicament dels pares, individus que deuen cèntims o persones que envegen els tresors dels altres…La gent mata per calés.
Quan jo era petita, el meu avi m’explicava com l’amo d’una casa a Girona n’havia matat un que li havia entrat a robar. L’assassí, que va ser exonerat, va patir de valent en saber que el lladre era un seu mosso, motivat per la desesperació. En contar-me aquesta història, el meu avi m’aprenia que no tots els assassins ho són volent, que molts lladres són uns desgraciats, que la vida és injusta i de pas que tot allò que fem té conseqüències. L’exemple dels altres -els errors dels altres, les misèries dels altres, les seves males decisions- fan la funció utilíssima de servir d’exemple. Com amb la majoria de contes populars, les històries reals ens ensenyen la natura humana.
Per casualitat, l’endemà mateix de cruspir-me Tor, em va caure a mans el número 44 de la revista Gavarres, que dedica un dossier de 56 pàgines a morts violentes ocorregudes en aquests environs, i on hi ha personatges no tan diferents dels de Tor i igual de memorables. Faig menció especial als Onclets de can Janoher, que quan sortien del mas sempre anaven dos pel camí i un tercer pel bosc -per si els emboscaven; o la Criminala, que va matar el seu home i de vella menava un ramat de cabres. Al dossier hi ha històries magnífiques, com les de Torre Ferrana del Montgrí i els seus quatre bandolers emparedats amb un gavinet a la boca. Feu-me cas i no us el perdeu.
