Estem en una etapa durísima de crisi social, climàtica, i econòmica, desafecció política i replegament, de tornar a les arrels i refugiar-nos en allò que és o ens sembla el més sòlid. Amb aquest panorama gris i cínic, a mi em sembla que hem de preservar els mínims que ens defineixen com a país, i país és la gent i el que fa (la ciència, la indústria, la ramaderia, i també la cultura, que evidentment passa per la llengua). Per coses de la vida fa poc vaig tenir la sort de poder assistir a la fira de llibres de Londres, una cita mundialment famosa on la gent del camp hi va a fer negocis: a comprar i vendre. L’institut Ramon Llull hi tenia un estand. Aquesta institució es dedica a la promoció internacional de la llengua i cultura catalanes, i vaig poder ser testimoni de la feinada ingent que els responsables i treballadors de l’institut Ramon Llull fan cara a l’exterior. De la mateixa manera, conec bé el món de la ciència europea i internacional. A casa tenim grups de recerca que amb molts menys recursos que els seus homònims a l’exterior, fan investigacions punteres que no només no tenen res a envejar als de fora, sinó que són model i guia per molts. Dissabte passat, em vaig reunir amb una jove que fa vi a la Segarra (l’Eva del celler Comalats) i m’explicava la seva xarxa de distribució i l’estratègia que tenen de vendre els seus vins naturals a Estats Units, Alemanya i etcètera.
Després d’uns anys d’eufòria i autoconsciència nacional, estem en baixa forma i esperar les venir, sotmesos a un bombardeig de males notícies (guerres, desastre climàtic, mediocritat política, viratge general europeu a l’extrema dreta). Jo la primera, tendeixo a allò tan empordanès i tant planià de que quan tot va malament, s’ha de tornar al mas, però se m’ha acudit -i us ho volia compartir- que si tot és gris i lleig i encorsetat aquí, potser per recuperar l’autoestima el que cal és sortir a fora, per comparar-nos, aprendre, créixer, autoafirmar-nos i recordar que, malgrat tot, encara som collonuts com a país.
