Cada any, els Oscars es dediquen a posar en el cim una sèrie de pel·lícules que si no fos per aquest magnífic màrqueting passarien desapercebudes. És precisament per això perquè serveixen aquests guardons, per premiar la millor campanya de màrqueting, no pas per reconèixer a les millors pel·lícules de l’any. Una acadèmia que ignora sistemàticament determinats gèneres i pel·lícules, i nomina i premia successivament, any rere any, més del mateix, i que sempre es mou entre allò políticament correcte, no és una acadèmia ni és res. No és el cas de La La Land, que sense cap mena de dubte serà una de les millors pel·lícules de l’any, però no podem dir el mateix de les altres vuit nominades, malgrat que la majoria d’elles són bones pel·lícules i acumulen els seus mèrits.
L’èxit aclaparador de La La Land ha generat els seus haters (com passa sempre en tota obra mestra) i també el corrent que no n’hi ha per tant, tot i que amb La La Land  sí n’hi ha per tant. Però si m’he d’apuntar a un carro de “no n’hi ha per tant” aquest any senyalo directament a Moonlight, una pel·lícula sobredimensionada pels Oscars i els Globus d’Or. No vull dir que sigui una mala pel·lícula, al contrari, és bona. De fet, la idea és molt bona i l’explota molt bé, però com a pel·lícula global està a anys lluny de La La Land. Si no fos per la campanya dels Oscars, aquesta pel·lícula hauria acabat només en sales de versió original de les grans capitals i no pas en multi-sales d’arreu. I amb això no em malinterpreteu, prefereixo Moonlight a multi-sales que no pas el soft eròtic de 50 sombras más oscuras. Això demostraria una maduresa i una exquisidesa de criteri que o bé desafortunadament o no existeix, o bé les distribuïdores cinematogràfiques no creuen que existeixi.
Si ens concentrem en Moonlight, aquesta segueix a Chiron, qui haurà de sobreviure essent pobre, negre i homosexual. Començarem amb la seva infantesa, en una zona conflictiva de Miami, assetjat pels seus companys d’escola que se’n riuran per ser baixet. La seva mare és una addicta al crack i el camell d’aquesta esdevindrà una mena de figura paterna per Chiron, qui anirà a casa d’aquest per buscar tranquil·litat i algú amb qui parlar. La pel·lícula segueix el camí vital de Chiron fins a arribar a l’edat adulta.
La pel·lícula vindria a agafar elements de Boyhood passats per Precious. Sí, una combinació estranya, cert. Però ho focalitza encertadament en la història d’amor del protagonista i ho arrodoneix en la darrera història, quan el protagonista és adult i la pel·lícula pren tot el sentit. Mentre que Chiron és interpretat per tres actors diferents, els tres ho fan molt bé, de tal manera que en la mirada dels tres actors veiem el mateix personatge. Entre els secundaris ens retrobem amb Mahershala Ali (House of cards, Luke Cage) que té una presència molt escassa i la veritat és que s’hagués agraït veure’l més i apreciar com evoluciona el protagonista a través d’aquesta figura paterna. Només ho apreciarem a través de detalls i no de manera explícita.
Moonlight retrata amb cruesa i un realisme proper al documental, què significa ser pobre, negre i homosexual en una gran ciutat dels Estats Units. El pack es completa amb una bones interpretacions i una excel·lent fotografia, com és de rigor en aquest tipus de produccions independents.