A mitjans dels anys cinquanta, la Costa Brava es preparava per a una transformació que canviaria per sempre la seva identitat. El turisme començava a guanyar terreny, i les seves platges i pobles esdevenien un atractiu irresistible per als primers viatgers estrangers. En aquest context, la necessitat de comunicar, d’informar i d’entretenir es va fer evident. Així va néixer La Voz de la Costa Brava, una emissora que durant dècades va ser un referent de la comunicació a la comarca i que, encara avui, es recorda com una de les experiències radiofòniques més importants de la història local.

Els inicis d’una veu singular
La història de La Voz de la Costa Brava comença a Palamós, l’any 1954, gràcies a la iniciativa d’un grup d’apassionats de la ràdio encapçalats per Ferran Corredor. En un petit taller del carrer Sant Antoni, Corredor i el seu ajudant Josep Francesch, conegut com en Pepe, van començar a experimentar amb transmissors casolans fins a aconseguir emetre en ona mitjana. Poc s’imaginaven que aquell invent domèstic es convertiria en l’altaveu d’un territori sencer.

Els primers programes es feien des de la casa de Corredor, fins que la ràdio es va professionalitzar i es va traslladar a un espai més gran, sota l’empara de la Red de Emisoras del Movimiento, que controlava els mitjans de comunicació en aquella època. Això suposava certes limitacions, però també garantia una estructura tècnica i una estabilitat que van permetre l’expansió de l’emissora. Amb una freqüència de 900 quilocicles, La Voz de la Costa Brava arribava des de Cadaqués fins a Blanes, cobrint tot el litoral gironí.

Una programació per a tothom
Els continguts de l’emissora eren diversos i pensats per a un públic ampli. Hi havia programes d’actualitat, esportius, musicals i, fins i tot, d’entreteniment en directe. Un dels més populars era el de les “dedicatòries”, en què els oients podien enviar missatges i escollir cançons per a familiars i amics. La locutora Maria Estañol recordava com, en alguns moments, una mateixa cançó es dedicava desenes de vegades en un mateix dia.

Els concursos cara al públic també van ser un dels segells de l’emissora. Se celebraven en diferents pobles de la comarca i incloïen proves de cant, declamació i preguntes d’actualitat. Els guanyadors s’emportaven premis tan diversos com pernils, caixes de galetes o fins i tot animals de granja. Aquells esdeveniments omplien teatres i espais públics, demostrant la capacitat de La Voz de la Costa Brava per mobilitzar la gent.

Les veus que van marcar una època
Darrere d’aquell projecte radiofònic hi havia un equip de persones apassionades que van donar-li personalitat i autenticitat. Entre elles, tres dones van destacar per la seva veu i el seu carisma: Paquita Osca, Maria Estañol i Consol Martínez. En una època en què la presència femenina als mitjans era limitada, elles van aconseguir obrir-se camí i es van convertir en referents per a moltes oients.

Paquita Osca va començar a la ràdio amb només 16 anys, i recordava com La Voz de la Costa Brava li va donar una llibertat que no tenia en la seva vida quotidiana. “A la ràdio podíem fer coses que a casa eren impensables, com parlar amb naturalitat i expressar-nos lliurement”, explicava en una entrevista recollida a la Revista del Baix Empordà. Tot i això, la societat de l’època no va posar les coses fàcils i, com moltes altres dones, va haver de deixar la seva carrera radiofònica en casar-se.

Maria Estañol, per la seva banda, va ser una de les primeres grans veus de l’emissora. Va començar amb només 15 anys i en poc temps es va convertir en la veu principal dels informatius. “A casa passava hores assajant, perquè ens exigien ser com Ràdio Nacional d’Espanya”, recordava. La pressió era tan gran que, en una ocasió, va donar la benvinguda al programa dient “benvinguts a Ràdio Nacional d’Espanya” en lloc de La Voz de la Costa Brava. L’error li va costar una multa de 10 pessetes, una pràctica habitual en aquell temps per castigar els errors en antena.

Consol Martínez, que va substituir Estañol quan aquesta es va casar, va viure l’esplendor de l’emissora en els anys seixanta. Destacava especialment la proximitat de la ràdio amb els esdeveniments culturals i artístics de la comarca. “L’emissora estava a tot arreu: concerts, exposicions, partits de futbol… Era la veu d’un territori en moviment”, afirmava.

El final d’una era
Amb l’arribada de la freqüència modulada (FM) i els canvis en la regulació de les ràdios locals, La Voz de la Costa Brava va començar a perdre força. A finals dels anys seixanta, l’emissora va deixar d’emetre, tancant així una etapa fonamental en la història de la comunicació a la Costa Brava.

Tot i la seva desaparició, el seu llegat continua viu. Molts professionals de la ràdio van fer els seus primers passos entre els seus micròfons, i la seva empremta es pot rastrejar en els mitjans de comunicació actuals de la comarca. A més, els testimonis de qui hi va treballar mantenen viva la memòria d’aquella aventura radiofònica.

Josep Francesch, en Pepe, que va ser un dels tècnics que va muntar l’emissora, ho resumia així: “Va ser una experiència única. La ràdio ho era tot en aquell moment, era la connexió entre la gent i el món”.

Avui, quan l’Empordà compta amb una xarxa de mitjans més àmplia i diversificada, recordar La Voz de la Costa Brava és també reivindicar una manera de fer ràdio arrelada al territori i a la seva gent. Un testimoni d’una època en què la ràdio era més que un mitjà: era una finestra oberta al món.