Portem uns dies que veiem que el final del mandat de Joe Biden es va fent llarg. Perquè des de la victòria de Donald Trump al novembre, només que veiem tràilers de la nova pel·lícula que vindrà a partir del 20 de gener. I tant per tant, que comenci el show, que aquests moments entre un i altre es fan llargs.
Un Trump eufòric, que deixa anar declaracions on parla de Groenlàndia i del canal de Panamà. Però també incursions d’Elon Musk a la geopolítica dels estats.
I surten titulars, o tuits, o com es digui avui, que parlen que algunes xarxes socials ja es permetrà encara més barra lliure en qüestió de verificacio de fake news, si és que algun cop s’havia limitat de forma efectiva alguna cosa a les xarxes.
Afegim al còctel els dissortats incendis a los Angeles i Hollywood, que per a molts de nosaltres, especialment els cinèfils, són localitats que esdevenen una mena de segona residència virtual, de tant que l’hem visitat en cines i plataformes.
Queden pocs dies per veure Trump ocupant per segona vegada la Casa Blanca i fent discursos des de l’epicentre d’una de les principals potències del món.
Aquests comicis els vaig seguir, junt amb la meva dona, de més aprop que altres vegades. Som, els dos, bastant frikis de les eleccions americanes, per tot el que tenen de litúrgia, de missatges i d’estratègia, i les vam viure allà, dies abans, trepitjant algun col·legi electoral, assistint a mítings entre Washington, Pensilvània i altres estats. I com que allà el vot és secret però sovint s’expressa en forma de suport públic, vàrem passejar arreu i vèiem moltes cases amb les típiques pancartes al jardí. No us enganyaré que a la zona visitada hi predominava el blau, el color dels demòcrates. Però no us penseu que la presència de pancartes vermelles, dels votants de Trump, fos minsa.
Nosaltres, que tenim doble passaport -empordanès i begurenc-, coneixedors que aquestes nacionalitats t’obren totes les portes, vam anar al rovell de l’ou a satisfer la nostra curiositat, sempre amb respecte. I des de dins, en un país que estimem, vam veure una societat complicada, de difícil governança, força dividida, fragmentada i única.
Estem realment encuriosits per tal que comenci la nova seqüència, la número 47, d’aquest film de presidents tot esperant, també, que al final sigui una pel.lícula més desapassionada del que sembla a priori. Una d’aquelles pelis on en realitat no passa massa res. I, posats a demanar, si pot ser, que tingui final feliç.
