Hi ha indrets que semblen fets per a viure-hi en pau amb el món, per fondre’s amb el paisatge i resistir el pas del temps. Cap Roig, amb el seu jardí botànic i el seu castell vigilant els penya-segats de la Costa Brava, és un d’aquests llocs. S’alça com un far de memòria, bastit amb la tenacitat d’una parella singular, els Woevodski, que van convertir un tros de terra inhòspit en un racó de bellesa eterna.
L’arribada dels “russos”
L’any 1927, els pescadors de Calella de Palafrugell i els pagesos de Mont-ras veieren amb sorpresa l’arribada d’un matrimoni estranger. Aquells forasters, que compraven terres sense massa miraments ni regatejos, no deixaren indiferent ningú. Nicolau Woevodski, alt i prim, amb maneres de coronel rus, i Dorothy Webster, d’aparença britànica i decidida, despertaren rumors de tota mena. Els vilatans els van batejar com “els russos”, un nom que quedà per sempre lligat a Cap Roig.
Els Woevodski van arribar amb l’anhel de construir un castell i uns jardins que fossin únics al món. Així començà una història d’amor i obstinació, plena de dificultats, però també de moments d’una felicitat austera i elegant.
Un castell de somni
El castell de Cap Roig va començar a prendre forma a finals de la dècada de 1920, erigit sobre un promontori que mira directament al mar. Cada pedra, cada finestral, semblava cridar l’atenció d’aquells que passaven per la contrada. Nicolau, pintor i arquitecte amateur, dirigia les obres amb entusiasme. No era un castell ostentós ni massiu, sinó un edifici que semblava sorgir de la mateixa roca.
“Els homes som capaços de les coses més formidables quan somiem desperts”, podria haver dit Josep Pla davant l’audàcia d’aquella construcció. El castell, amb la seva torre i les seves formes geomètriques, no busca dominar el paisatge, sinó formar-ne part. És com si hagués estat allí sempre, resistint el pas del temps.
El jardí: un laboratori botànic
Si el castell era l’obra de Nicolau, el jardí era, sens dubte, el regne de Dorothy. Aquesta dama anglesa es va llançar a una aventura botànica sense precedents, convertint les setze hectàrees de Cap Roig en un museu a l’aire lliure. En aquest jardí, Dorothy va plantar-hi de tot: des de cactus del desert fins a espècies exòtiques d’Àsia i Sud-amèrica. Treballava braç a braç amb jardiners locals i amb un expert anglès, el senyor Holloway.
Pla, que valorava la relació entre l’home i la natura, hauria escrit que el jardí de Cap Roig és una sinfonia de colors i textures. Aquí, les mimoses conviuen amb els pins mediterranis, i els rosers s’entortolliguen amb les pedres seques dels murs. Cada racó té el seu encant, cada sender convida a perdre-s’hi.
Els rumors i les llegendes
La vida dels Woevodski estava envoltada d’un halo de misteri. Els pescadors, que observaven de lluny aquells hostes peculiars, comentaven històries de joies amagades, de relacions amb la noblesa europea i d’una fortuna que venia de qui sap on. Fins i tot es deia que el coronel havia participat en operacions de contraban durant els anys de la postguerra.
El mateix Pla, sempre atent als petits detalls de la vida empordanesa, hauria trobat en els Woevodski un tema inesgotable. La seva solitud, el seu luxe discret i les seves maneres aristocràtiques contrastaven amb la senzillesa de la vida a l’Empordanet.
L’últim acte: el llegat de Cap Roig
Amb el pas dels anys, els Woevodski es van adonar que la seva obra necessitava una continuïtat que ells sols no podien garantir. Així, el 1969, van arribar a un acord amb la Caixa de Girona, a la qual van cedir la finca a canvi d’una pensió vitalícia. Aquesta decisió va permetre conservar Cap Roig tal com ells l’havien somiat.
Avui, Cap Roig és molt més que un jardí i un castell: és un espai obert al món. Cada estiu, el Festival de Cap Roig omple els jardins de música, amb artistes d’arreu del món. Però, fins i tot durant aquests dies de festa, és fàcil imaginar els Woevodski passejant entre els camins, gaudint en silenci de la seva obra més estimada.
Reflexions d’una història inesgotable
Cap Roig és un mirall de la condició humana, de l’esperança i l’obstinació. És la història d’una parella que, sense massa fortuna però amb una visió clara, va transformar un tros de roca en un lloc on la bellesa i la serenor conviuen. Com diria Pla, tot és ple de paisatge i de memòria, i en cada pedra, en cada flor, hi ha el rastre d’un somni.
Mentre els visitants recorren els jardins o s’asseuen davant el castell, potser sense adonar-se’n, estan contemplant l’essència mateixa de l’Empordà: una terra on la natura i l’esperit humà es troben en harmonia perfecta.
