He crescut en un mas arrecerat sota Cucala, no gaire lluny de l’església ni tampoc de la carretera general, que uns il·luminats varen convertir aviat farà dues dècades, en autovia soterrada.
A cada casa dels voltants, (els voltants son allò a on s’arriba a peu sense cap esforç), hi recordo pagesos i ramaders, abocats al seu bestiar i a conrear la terra feiners i festius.
A casa i cada mas del rodal, hi he vist néixer polls i ànecs, xais i porcs, cavalls i vaques. He conegut boscos nets com una rambla urbana, camps de civada, de blat i d’ordi, al costat de camps de naps i d’userda, engalanant un paisatge d’olivars i vinyes, encerclats per sureres i alzinars, o pinedes de pi roig o de llei.
Ara a casa, només hi ha gossos, tres de grossos com ovelles i amables com els xais, perseguits obsessivament per l’alcaldessa, que no vol altres animals al poble que li facin competència.
A les cases del costat, ni tant sols això. Barrades de dilluns a dijous s’omplen cada cap de setmana i tot l’estiu, de gent a qui molesten les campanes, i a qui molestava el ferum de les corts i les quadres i fins i tot que els galls alcessin la veu de matinada.
No és d’estranyar que al meu poble, no quedin pagesos. Qui vol una vida dura de dedicació exclusiva, a l’empara del cel perquè els doni pluja, mer mitigar la sequera, i de la ciència mendicant vacunes per apaivagar els efectes de les plagues, cada vegada més freqüents.
Seria convenient atendre les reclamacions del mon de la pagesia i la ramaderia, o no trigarem a plorar-ne l’absència.
