Qui escriu aquesta crònica no ha tingut encara el temps necessari per poder processar el que va passar dijous passat a Peralada, però tampoc podia dilatar-la massa més. He seguit de manera irregular la trajectòria de la Sílvia Pérez. No pas per desinterès, sinó per la dificultat que la “gent d’ordre” com jo tenim de seguir les trajectòries que fan girs de 180º a cada cop de volant (o de timó, si ho portem al terreny d’una barqueta xalana pròpia de Calella). Així que quan m’acostumava al registre flamenc de la Sílvia, ella s’embranca amb en Javier Colina a fer jazz (una de les fórmules que més m’agrada, per cert) o se’n va al Primavera Sound amb en Refree i després es posa fer cine i cançons que per exigències del guió requereixen ritmes i tempos propis de la Shakira (així ho va explicar un dia, però són figues d’un altre paner).

Així doncs, davant d’un nou gir argumental i artístic calia anar expectant a Perelada a veure què tocava. I el que va tocar va ser sorpresa. Potser no pel repertori (fusió de diferents estils com el fado, jazz, pop o flamenc, amb Take this waltz, vestida de nit, My funny Valentine o una versió de radiohead incloses), sinó pel grau de sincronisme amb el que la palafrugellenca i el pianista mallorquí Marco Mezquida van executar un concert tan preparat (ja havien actuat plegats en altres ocasions) com improvisat. Tan auster en la posada en escena minimalista com sofisticat.

Amb dos pianos a l’escenari, una guitarra i alguns accessoris de percussió que Mezquida tracta amb dits d’orfebre, van desenvolupar un espectacle de dues hores atapeïdes de música i buides de paraules (només començar ja van advertir que parlarien “entre poc i gens”) per deixar fluïr la música.

I és quan s’acaba el concert que, qui escriu aquesta crònica, recorda que fa temps va renunciar a descriure amb adjectius a la Sílvia Pérez, perquè un simplement té la sensació que la música li puja des dels peus i li brolla per tot el cos.

Fins dijous em sentia còmode descrivint-ho així, però amb el combo Pérez Cruz – Mezquida, necessitaré començar a sofisticar l’explicació.

Et pot interessar

Sílvia Pérez Cruz: “Ser famós s’assembla a ser de poble”