Ha de tornar a ploure i ja tremolem. Per un costat estem excitadíssims i enganxats als models meteorològics per intentar predir, endevinar, què caurà i a on, i per l’altre estem acollonits dels mals que pot arribar a fer i de la gestió que se’n farà abans, durant i després. La realitat és que com vaig sentir dir al climatòleg Mariano Barriendos, aquest canvi en el clima és el primer cop que és causat pels homes, però no és la primera vegada que passa. A l’Edat Mitjana es veu que hi havia vinya a la Cerdanya. Arribarà doncs aviat que s’haurà acabat esquiar a Andorra? Ens banyarem tot l’any? No portarem mai més jaqueta?
Aquest home savi deia: ¿Com que estem en un punt que ja és impossible frenar la crisi climàtica, què hem de fer? Doncs el que han fet els nostres avantpassats, adaptar-nos lo més ràpid possible per viure-ho lo millor possible.
Si aquests episodis meteorològics extrems que fan tantes malvestats han de seguir passant cada cop més, adaptar infraestructures i hàbits culturals a aquesta realitat no seria de lo primer que s’hauria de fer? A mi així ràpid se m’acut (i tot són coses conegudes): plantar diferent; redimensionar el clavegueram; treure ciment de les places i voreres i plantar més vegetació perquè s’engoleixi més aigua; donar eines reals a la població, sobretot els que viuen en zones vulnerables: tornar a ensenyar-los a posar tanques a les portes, a fer servir bombes de drenatge, reforçar teulats i canals, abandonar la moda dels terrats de les cases tipus Minecraft, i etcètera.
Com a exemple positiu: el parc fluvial del Besòs, que té marge de sobre i que aquest mes hem vist deixar créixer i decréixer el riu, ampliar-se i recuperar-se sense fer desgràcies. I com a exemple negatiu, una cosa que a mi m’ha esgarrifat: que en l’últim episodi de pluges de fa unes setmanes s’inundessin els hospitals de Blanes, Vall d’Hebron i Granollers, a més de no sé quants CAPS.
Demà passat tornarà a ploure i jo vull pensar que tots els ajuntaments, per petits que siguin, ja han fet o estan fent plans per assegurar els mitjans de transport i els circuits d’alimentació i l’aigua en temps de crisi, i que biblioteques, escoles, i institucions sanitàries i culturals s’estiguin adaptant per fer de refugis segurs, inexpugnables, tant per quan faci massa fred com per quan tot estigui negat. Més que res perquè potser nosaltres ja no ho veurem, però com a mínim els nostres fills i nets puguin trobar-s’ho fet i no s’hagi d’esperar a que passin quatre generacions més.
