Quan dues persones entenen la música de la mateixa manera, la complicitat pot ser el motor de mil meravelles. La figura de Judit Neddermann com a cantautora no s’acabaria d’entendre sense aquest fidel company de viatge que ha estat i segueix sent el guitarrista Pau Figueres. Tal com va dir ella mateixa durant el concert a La Pera dins el festival ÍTACA, aquest nou disc és un homenatge a aquest vincle, a tants anys de creació i producció conjuntes.
El concert el van protagonitzar les cançons que conformen l’àlbum sortit del forn aquest 2025. Una proposta íntima i delicada, amb lletres que criden a l’esperança i a celebrar la vida. I a celebrar, també, la família, una part molt present en els projectes de la cantautora, ja que el cognom “Neddermann” és músic, però també dissenyador gràfic –el disseny del disc és obra d’una de les seves germanes– i també joier –la peça central de l’escenografia, “La joia”, l’ha creat el seu germà–.
Les relacions d’amistat també prenen el seu protagonisme, tal com mostra la nova composició “nana per a la Guiomar”, que narra l’experiència d’haver acompanyat el part de bessons de la seva amiga i d’haver esdevingut padrina d’un dels nounats. I d’amistats personals a amistats artístiques, perquè l’escenari de La Pera va viure un moment inèdit i molt especial quan la cantautora basca Bea Asurmendi va afegir-se a la vetllada per interpretar amb els músics de casa nostra dues cançons en català i euskera. Una vetllada, de fet, marcada pel multilingüisme, ja que el públic va poder escoltar peces en cinc idiomes diferents: català, castellà, euskera, portuguès i francès.
No hi van faltar, al tram final del concert, el que la mateixa Judit Neddermann va anunciar com els seus “greatest hits”. Títols com “Mireia”, “Celebrar”, “Siento que vuela” o “Vinc d’un poble” van culminar un concert emmarcat dins la típica plaça empordanesa: envoltada d’unes parets de pedra que van proporcionar una acústica fantàstica i coronada amb unes puntuals campanes que van acompanyar-nos cada quart d’hora.
Tant el disc com el directe de Neddermann i Figueres són un recorregut per cançons originals que fan més que evident que aquest format instrumental no té límits. Semblaria que un concert a duet d’una hora i quaranta-cinc minuts de durada es pot arribar a fer monòton, però aquesta nit s’ha demostrat tot el contrari: la manera de cantar tan lliure i des del cor de la Judit amb la gran capacitat que va mostrar en Pau amb la guitarra per transformar-la en molt més que un instrument de sis cordes, va arribar com aire fresc en un vespre tòrrid d’estiu. Allò que necessites i en el moment just. Sense preàmbuls ni ornaments ostentosos. Sense maquillatges a la veu –cosa que cada vegada costa més de trobar–, sincer, directe i des de la més innocent humilitat que desprèn un músic quan viu i comparteix la seva obra des de l’ànima.
Menys coses i més ben posades. Menys xou i més música de qualitat. Recuperar la música com a centre de la proposta i que això tingui un lloc en els grans festivals d’estiu. Aquest concert va ser com el rescat d’un bé escàs, d’una espècie en perill d’extinció. I que bé poder-ho viure a prop de casa, però alhora lluny de la massificació de la costa. Gràcies ÍTACA per mantenir aquest petit oasi!
