A Catalunya, moure’s cada dia s’ha convertit en una aventura incerta. Trens que no passen, carreteres col·lapsades, autobusos insuficients i una sensació compartida que el sistema de mobilitat fa aigües. La crisi viscuda recentment a Rodalies, amb aturades, retards i manca d’informació, no és cap accident puntual: és el símptoma d’un problema estructural que arrosseguem des de fa anys.
La mobilitat no és un luxe. És una peça clau de la productivitat d’un país i, sobretot, un dret bàsic. Quan el transport falla, perdem temps, oportunitats i qualitat de vida. Treballadors que arriben tard o no arriben, estudiants que depenen del cotxe familiar, gent gran que no pot anar al metge sense ajuda. Una mala mobilitat genera estrès, desigualtats i també menys competitivitat econòmica.
I si a les grans àrees metropolitanes la situació ja és greu, a comarques com el Baix Empordà el problema es multiplica. Aquí, el cotxe continua sent gairebé imprescindible. Si no tens carnet, diners per mantenir un vehicle o edat per conduir, les opcions de desplaçar-te es redueixen dràsticament.
Les carreteres del Baix Ter, per exemple, fa dècades que acumulen promeses incomplertes. Vies sense vorals, asfalt deteriorat i una sinistralitat que ja ha costat vides. Davant la inacció, la ciutadania s’ha començat a organitzar, activant una plataforma ciutadana per exigir allò que hauria de ser obvi: seguretat i dignitat per moure’s. No es tracta només de Torroella de Montgrí, Gualta o Rupià; és una realitat que afecta tota la comarca.
Mentrestant, els discursos institucionals xoquen amb una infraestructura obsoleta, una desinversió reconeguda i una governança difusa que dificulta assenyalar responsables. Catalunya ha crescut, però la seva xarxa de transport continua pensada per a una població molt menor. El resultat és un sistema fràgil, incapaç de garantir un servei fiable quan més falta fa.
La pregunta és clara: fins quan? Fins quan acceptarem que moure’s sigui un privilegi i no un dret garantit? Les convocatòries de mobilització que es comencen anunciar, com la de l’ANC pel proper 7 de febrer, són un crit d’alerta. Un prou col·lectiu davant el deteriorament dels serveis bàsics.
Ara és el moment que el Baix Empordà, i Catalunya sencera, facin sentir la seva veu. Que la ciutadania es mobilitzi, s’organitzi i reclami amb fermesa un transport públic i unes infraestructures segures, fiables i dignes. Perquè moure’s no hauria de ser una heroïcitat quotidiana, sinó una certesa. I això, només ho aconseguirem si passem de la resignació a l’acció.
