Ressenyes: Aves de presa, El escándalo i Judy

Us deixem a les crítiques de les darreres estrenes cinematogràfiques amb dones com a protagonistes.

Després del pas endavant que han significat pel·lícules com Wonder Woman o Capitana Marvel en les incursions a la pantalla gran protagonitzades per superheroïnes, Aves de presa (com el limitaré a dir només a partir d’ara perquè el títol llarguíssim és una molt mala idea de qui sigui) és un pas d’elefant enrere. La pel·lícula pretén ser feminista, però en realitat li fa molt mal al feminisme autèntic i no el de colors i postureig que és aquesta pel·lícula que ens retrotrau a l’època de les pitjors produccions de superherois, durant els anys noranta, abadernades per les dues de Batman de Joel Schumacher, amb la qual Aves de presa comparteix moltes coses, des de l’estètica, passant per l’acció i la narrativa. Ja haureu entès que això no és pas cap elogi.

L’emancipació de què fa gala el títol no es produeix perquè Harley Quinn surt d’una relació tòxica amb el Joker i aquesta no el pot oblidar. Primer, té una rabieta i després intenta oblidar-lo amb la borratxera de rigor que estableix el tòpic. La pel·lícula desaprofita per posar el dit a la nafra en les relacions tòxiques, com la que ha patit Harley Quinn, però s’entreveu que tornaria amb ell si pogués, perquè no ha superat el trencament, i això no és gens bo, sobretot de cara al target al qual va dirigit aquesta pel·lícula. Per més violenta i autònoma que sigui, la seva dependència emocional respecte el Joker mai es trenca. La seva ombra sempre hi és, sigui quan amaga que han tallat o escolta a altres dones que parlen del seu trencament.

La pel·lícula busca ser moderna i imita la manera d’explicar i rodar l’acció de Guy Ritchie, que aquest ja feia a finals dels 90. Així que ni moderna, ni original. La narrativa acaba essent molt confusa, però tranquils, no us perdeu en l’argument perquè és inexistent. Tothom que apareix a la pel·lícula ho fa cridant i fent-se veure, a la recerca d’un diamant que està en mans d’una adolescent delinqüent de carrer. Un MacGuffin que serveix com a excusa per un encadenat d’escenes d’acció, o més aviat podríem dir coreografies, algunes de les quals semblen robades de la saga John Wick, però amb menys de la meitat del talent amb què estan rodades aquelles.

El feminisme de fireta d’aquesta pel·lícula es limita en mostrar uns personatges masculins com una colla de malparits, no n’hi ha ni un que valgui la pena. Són uns desgraciats que es mereixen el pitjor. A la policia només treballa una dona, tots els homes del departament són uns incompetents. No s’entén tampoc que aquesta pel·lícula, que vol remarcar el poder de la dona, el personatge de la policia renunci i cedeixi davant els inútils dels seus companys que se n’acaben sortint amb la seva. La pel·lícula copia el pitjor de les pel·lícules amb testosterona, per demostrar que les dones poden fer-ho igual de malament que els homes. Quan sembla que vol ser valenta i s’atreveix a posar sobre la taula els abusos sexuals, es fa enrere de seguida i aquí no ha passat res.

Però el pitjor és que la pel·lícula és avorrida. Qualsevol comparació amb Deadpool és desafortunada per més que la pel·lícula hi vulgui arribar, però cada pas que fa en aquest sentit a continuació en fa dos enrere. No sap com utilitzar el metallenguatge que de manera excel·lent dominava la pel·lícula del mercenari bocamoll. Si la pel·lícula ha obtingut la qualificació R als Estats Units, ha estat pel llenguatge i la violència, però això no la converteix automàticament en una pel·lícula adulta, perquè no ho és, més aviat és una pel·lícula adolescent sense les idees clares.

Entre les coses positives que podem dir, direm que algunes de les coreografies d’acció estan bé i que la millor interpretació és la de Margot Robbie, perquè la resta del repartiment està sobreactuat, especialment Ewan McGregor, en el pitjor paper de la seva vida. Aves de presa està més a prop de les sèries de l’Arrowverse que de les pel·lícules de DCUE.

La pel·lícula ens narra la caiguda en desgràcia de Roger Ailes, president de Fox News, una de les cadenes de notícies més important dels Estats Units i altaveu de la dreta del partit republicà. Ailes va caure en desgràcia a causa de la denúncia d’una presentadora de la cadena que va patir abusos sexuals, cosa que donaria peu a què moltes altres presentadores de la cadena que també havien patit abusos, ho expliquessin públicament. La pel·lícula gira al voltant de tres dones, dues reals (interpretades per Nicole Kidman i Charlize Theron) i la que interpreta Margot Robbie, que és un compendi de moltes reporteres joves. La pel·lícula és molt irregular. La part que millor funciona és la de denúncia i el tractament que en fa, però la posada en pantalla té poc de llenguatge cinematogràfic i de ficció i més de documental. Això fa que els seus mèrits cinematogràfics siguin molt escassos. Sembla com si el director, Jay Roach, hagués volgut fer un documental i no s’hagués atrevit. Pel que fa a la línia editorial de la cadena, pel meu gust hi passa molt per sobre. Tampoc se’ns mostra la cara oculta del periodisme de Fox News i els seus i les seves periodistes, en el sensacionalisme que caracteritza aquesta cadena, pel que he tingut la sensació de perdre el context. Tot i tenir tres grans actrius com Nicole Kidman, Charlize Theron i Margot Robbie, El escándalo les aprofita poc. La millor de les tres és Robbie, diria que perquè Kidman i Theron estan massa ocultes sota excessives capes de maquillatge. La pel·lícula mossega fort, tal com és necessari quan parla dels abusos. La manera com retrata l’ambient tòxic de treball per a les dones és esfereïdor. En canvi, es mostra molt fluixa en les qüestions polítiques. El escándalo és necessaria per visualitzar un problema molt greu que es pot extrapolar a molts ambients de treball (estic esperant que Hollywood s’atreveixi a fer autocrítica amb Harvey Weinstein), però a la pel·lícula li ha faltat atreviment, o moltíssima profunditat i un director que dominés més el llenguatge de ficció. El escándalo és com llegir un titular de diari passant per sobre de l’article.

Reneé Zellwegger protagonitza aquest biopic sobre l’actriu Judy Garland, que va triomfar amb el clàssic El màgic d’Oz l’any 1939, en especial a través de la interpretació del tema Over the rainbow. Garland va morir amb 47 anys a conseqüència d’una sobredosi de barbitúrics. La pel·lícula ens presenta a Garland en els darrers mesos de la seva vida en què, aparcada la carrera com a actriu, intenta triomfar com a cantant a Londres en una sèrie de concerts en els quals interpreta les peces que havia cantat en els musicals cinematogràfics. La Judy Garland que ens presenta la pel·lícula és una joguina trencada en conseqüència dels abusos i explotació que va partir, quan encara era menor, i durant tots els anys que va estar vinculada a MGM, per part del productor Louis B. Mayer. Les drogues que de ben petita l’obligaven a consumir per aguantar jornades inacabables de rodatge van acabar amb la seva salut i la van convertir en una addicta, i li van generar un problema d’autoestima que mai va superar. Aquests moments decadents de la seva vida, els presents en gairebé tota la pel·lícula, es combinen amb breus flashbacks sobre els seus primers anys com a actriu, especialment en el rodatge d’El màgic d’Oz i en la seva col·laboració d’estudi amb Mickey Rooney. Judy és una història trista de com una persona amb talent va ser trepitjada i explotada per la maquinària de Hollwood fins a acabar amb ella. La seva complicada situació la va portar a viure sis matrimonis, del que la pel·lícula només es fa ressò dels dos últims, i de quina era la relació amb els seus fills, especialment els petits. Reneé Zellwegger fa un treball d’aquells que tant agraden a l’Acadèmia, però el cert és que està estupenda, ja que en cap moment veus a l’actriu, sinó al personatge. Al final, Judy ens fa reflexionar com Hollywood a tractat a les seves estrelles, que com ens recorda la mateixa Judy en la pel·lícula, són persones normals amb les mateixes necessitats que la resta i que només són estrelles quan trepitgen els escenaris. Hollywood només les veu com a productes, que un cop n’ha tret tot el rendiment els llença com un objecte trencat. El millor moment de la pel·lícula, el més esperat i també el més emotiu, no arriba fins ben bé al final. Una llàstima que la resta de la pel·lícula, en especial les escenes musicals, els manqui la mateixa força que aquesta última, però que en ser així, acaba brillant molt més.