Benvolguts oients de Ràdio Capital, en el seu poema Nostos, una paraula grega que vol dir retorn, Louise Glück va escriure: “We look at the world once, in chilhood. The rest is memory”, que traduït significa: “Mirem el món una vegada, a la infantesa. La resta és record”. Escric això perquè, mentre estic llegint en francès tots els volums d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, una lectura que calculo que em durarà cap a un any, he dedicat unes hores a No vingueu al poble a reposar, de Mar Camps. És curt i amè i combatiu i ben escrit. El segon que fa aquesta autora, que, a més, tampoc no fa pas tant, va aguantar algunes de les meves classes a l’institut de Celrà. Pobra Mar! Entenc que, tot sovint, se’n cansés, deixés d’escoltar-me i mirés més enllà de la finestra. Quan érem al segon pis de l’institut, veia el Ter i el Canigó al nord, les Gavarres al sud, la plana de l’Empordà a pertot i amagat, més enllà del Congost, el Pla de Campdorà que porta cap a Girona. El Gironès no el podia veure perquè només existeix en alguns papers i en alguns llibres i nosaltres fèiem –o ho provàvem- classes de literatura.
Llegeixin No vingueu al poble a reposar. A mi em sembla que val molt la pena. La Mar no va gens lluny, altrament, del que va fer Marcel Proust i del que ha fet molta altra gent, jo mateix, i perdonin, a El primer senyal, el meu primer llibre, un recull de contes que ja no existeix per pràcticament ningú i que, també com tants altres, era sobretot una evocació, un exercici de nostàlgia. Periodista com també és, a No vingueu al poble a reposar, Mar Camps, va però més lluny: evoca, i sobretot reivindica la vida als pobles. I viure-hi, que no és el mateix que venir-hi de tant en tant a reposar i a mirar de fer una consulta per decidir si hi han de tocar o si no hi han de tocar les campanes. No hi patiu, gent cansada, que arriba un dia que tot s’acaba. Però també és veritat que, si es lluita no s’acaba tant o, en tot cas, no s’acaba tan de pressa. “Tant de bo en aquestes terres hi hagués hagut una mica més de conservadorisme o hagués imperat la nostàlgia. La nostàlgia també té coses bones: és preventiva”, escriu la Mar Camps a la Nota que fa i que no fa només de pròleg.
I ja acabo. Avui que per raons d’edat – si bé, edats ben diferents- ni la Mar ni jo no som a l’institut, quan entro a Celrà ja sigui perquè vinc de Barcelona, de Girona o de Besalú i Banyoles, hi ha dues coses ben diferents que em criden l’atenció. La primera, les cadires i taules que hi ha a la primera rotonda i que em recorden -ja era hora!- que professors, estudiants i mestres ja no aguanten més tanta incomopetència. La segona –i no m’agrada- un anunci a tocar la carretera que diu: “Encara no has venut casa teva? A què esperes? Els teus veïns ja ho han fet”. No en feu cas. En general, quan pot, la gent que de debò val somia fer moltes altres coses.



