Quan intento explicar als meus alumnes per què és rellevant entendre l’organització interna dels partits polítics per a la qualitat democràtica, sempre poso el mateix exemple: els partits tenen, de facto, el monopoli en la selecció dels representants. Això vol dir que la seva estructura interna, el seu funcionament democràtic i fins i tot els seus objectius acaben tenint un impacte directe sobre la representació política.
El que estem veient des de fa unes setmanes a Esquerra Republicana és, precisament, una mostra molt clara d’aquesta translació.
Si ho simplifiquem molt, els partits polítics, com qualsevol altra organització, un cop s’estabilitzen dins les institucions, desenvolupen un objectiu propi: la seva supervivència. El problema és que, a diferència d’altres organitzacions com les empreses, aquest objectiu intern pot entrar en tensió amb el que hauria de ser el seu objectiu extern principal: representar la ciutadania. Com s’encaixen, doncs, aquestes dues lògiques?
Sense entrar en debats teòrics complexos, el cas d’ERC davant les futures eleccions al estat espanyol és il·lustratiu. Després d’un procés intern, la candidatura encapçalada per Oriol Junqueras s’imposa amb un ajustadíssim 52,2% dels vots. Aquesta victòria li dona el lideratge formal, però també evidencia una organització dividida.
A partir d’aquí, s’obre un dilema. Després d’uns mals resultats a les darreres eleccions al Parlament, el partit necessita canvis per reforçar tant la seva supervivència com la seva capacitat de representació. Però, quins canvis i en quina direcció?
Aquí entra en joc una altra figura clau: Gabriel Rufián. Probablement un dels actius electorals amb més projecció del partit, Rufián està adoptant posicionaments que no sempre s’alineen amb la direcció.
Per què, doncs, es manté aquesta situació? En termes organitzatius, la solució aparent seria substituir-lo per una figura més alineada amb la cúpula. Però el partit és conscient que, ara mateix, no disposa d’un relleu amb la mateixa capacitat de connexió electoral.
I aquí rau el nucli del problema: què ha de prevaldre, la coherència interna i la unitat d’acció, o bé la capacitat de representació i rendiment electoral? Tot plegat, a més, sense tenir clar fins a quin punt la militància dona suport a la direcció o bé als posicionaments de Rufián.
Sigui com sigui, el que observem avui és una organització atrapada en aquesta tensió, amb dues lògiques que conviuen i competeixen. En altres paraules, un partit que, en aquests moments, projecta la imatge d’una estructura amb dos caps.
Veurem com evoluciona en les pròximes setmanes o mesos, però el que és clar és que aquesta indecisió té costos: tant en termes d’imatge com de capacitat política.
