Fa pocs dies algú em comentava una dada que em va deixar pensatiu. Al meu poble, durant tot el 2025 només hi haurien nascut tres infants. I en el que portem de 2026, només un.
No he pogut verificar encara aquestes xifres amb dades oficials, però la conversa em va quedar al cap. No tant per la precisió del número com pel que representa. Perquè, sigui exactament un, tres o cinc, tothom que viu al Baix Empordà percep que hi ha menys cotxets, menys nens als carrers i més persones grans que fa vint o trenta anys.
El fenomen no és exclusiu de la nostra comarca. L’any 2024 van néixer a Catalunya poc més de 53.000 infants, la xifra més baixa de les darreres dècades. A Espanya se’n van registrar 318.005, un 25% menys que fa deu anys. La fecunditat es manté al voltant d’1,1 fills per dona, molt lluny dels 2,1 necessaris per garantir el relleu generacional.
Al mateix temps, vivim més anys que mai. L’esperança de vida supera els 83 anys i continua augmentant. És una magnífica notícia. Però combinada amb una natalitat persistentment baixa, té una conseqüència inevitable: l’envelliment de la població.
A la demarcació de Girona ja hi ha aproximadament 125 persones majors de 65 anys per cada 100 menors de 16 anys. El creixement demogràfic existeix, però no prové dels naixements. Les defuncions continuen superant-los. La població augmenta principalment gràcies a l’arribada de nous residents.
Dit d’una altra manera: el Baix Empordà continua guanyant habitants, però no perquè hi neixin més nens.
La qüestió no és si hi ha massa gent gran. La qüestió és si hi ha prou gent jove.
I aquí és on el debat acostuma a simplificar-se. Sovint es parla de la baixa natalitat com si fos únicament una decisió individual. Evidentment que ho és. Tenir fills és una decisió lliure que correspon exclusivament a cada persona o família. Però això no vol dir que la societat hagi de ser indiferent a les condicions en què aquesta decisió es pren.
Un país que necessita noves generacions hauria de crear les condicions perquè formar una família no es converteixi en una font d’incertesa. L’accés a l’habitatge, l’estabilitat laboral, la conciliació o l’educació infantil no són només polítiques socials. També són polítiques demogràfiques.
No es tracta de dir a ningú com ha de viure. Es tracta d’evitar que aquells que voldrien tenir fills acabin renunciant-hi perquè el context els ho posa massa difícil. Una societat que considera els infants una càrrega acaba tenint cada vegada menys infants. Una societat que els considera una inversió de futur actua en conseqüència.
La immigració també forma part d’aquest debat. De fet, és imprescindible. Sense immigració, Catalunya i el conjunt d’Espanya envellirien encara més ràpidament. Sense immigració, molts sectors econòmics tindrien dificultats serioses per funcionar. Negar aquesta realitat és tan absurd com negar la baixa natalitat.
Però la immigració, per si sola, no resol el repte demogràfic.
Tampoc n’hi ha prou amb comptar quantes persones arriben. Cal preguntar-se quin tipus d’immigració ve i quines oportunitats trobaran un cop siguin aquí. Quan una economia depèn excessivament de mà d’obra barata i vulnerable, el risc és que la immigració deixi de ser una eina de prosperitat compartida i es converteixi en una reserva permanent de salaris baixos.
Això no beneficia ningú. Ni les persones que arriben ni les que ja hi eren.
El Baix Empordà necessita treballadors, però també emprenedors, professionals qualificats, comerciants, mestres, metges, tècnics i creadors de riquesa. Necessita persones que vulguin construir aquí el seu projecte de vida. En definitiva, necessita nous ciutadans.
Per això la integració és tan important. I la integració només funciona quan es construeix sobre drets i també deures compartits. Els drets són irrenunciables. Però també ho és la necessitat de respectar les normes de convivència, participar de la vida cívica i incorporar-se progressivament a la llengua comuna que permet que una societat diversa pugui entendre’s i avançar unida.
Malauradament, aquest debat sovint queda atrapat entre dos extrems. Uns tendeixen a evitar qualsevol reflexió crítica sobre els reptes de la integració. Uns altres converteixen aquests reptes en una eina de confrontació permanent i de racisme. Entre una actitud i l’altra, desapareix l’espai per a una conversa adulta basada en dades, responsabilitat i sentit comú.
I és precisament aquesta conversa la que necessitem.
Perquè el debat sobre la natalitat i la immigració no és un debat identitari. És un debat de futur.
D’aquí a trenta anys, qui omplirà les escoles del Baix Empordà? Qui treballarà als hospitals? Qui mantindrà els serveis públics? Qui crearà empreses? Qui liderarà les entitats culturals i socials dels nostres pobles? Qui vetllarà per la nostra herència cultural i linguïstica i treballarà per la seva pervivència i evolució?
Aquestes preguntes no tenen una única resposta. Però totes comencen al mateix lloc: en la capacitat d’una societat per generar noves generacions i integrar amb èxit aquelles persones que decideixen sumar-se al seu projecte col·lectiu.
Potser aquella conversa sobre els naixements del meu poble només era una anècdota.
O potser era un avís.
