Encara que entre més o menys el 48% de catalans n’hi ha uns quants que els es ben igual el que passi a la resta de la península, som molts els qui pensem que quan millor vagi allà millor anirem aquí si tenim la sort que aquí també anem millor.

El fet es que Espanya ja te un nou president i un nou govern. Els del  PP que s’han pres tant malament lo de la moció de censura, diuen que aquest govern no es el resultat de la voluntat del poble perque no ho es del resultat d’unes eleccions i per tant no es legítim. Es veu que no recorden que segons diu la Constitució, el Parlament representa al poble que ha votat en les ultimes eleccions. Per tant no es Pedro Sanchez qui ha enviat al PP i a tots els seus a casa, sinó el país sencer en la veu dels seus representants que per majoria absoluta han decidit que se’n vagi per la seva relació o falsa ceguera amb la corrupció i per la sentencia que condemna al partit popular d’haver-se beneficial d’aquesta corrupció.

Le coses axis, el nou govern es un govern amb majoria de dones, onze dones i sis homes. El cas es que tenim un govern de dones, totes elles expertes i preparades. Ja ho sabíem que les dones estaven ben preparades, només cal veure les qualificacions de final de carrera ja des de fa molts anys. Aquestes a mes a mes tenen la vida organitzada i han obtingut un reconeixement important per la seva feina.

Però a mi, a més de totes les avantatges que porten les dones per l’experiència d’eficàcia que arrosseguen fa mil anys encara que no se’ls hi hagi reconegut  ni pel poder ni menys encara per la societat,  a mi el que més m’agrada es que sent totes més o menys de la mateixa edat i amb una vida laboral resolta  cada qual a la seva manera, son totes completament diferents i això al mirar les fotos i comparar-les mb la grisor de governs anteriors, dona -al menys a mi- una mena d’amplitud de mires, d’alegria, de sensació de llibertat com si aquesta diferencia fos una mena de graciosa metàfora del que podrien ser els seus fets. Es clar que encara no sabem com respondran als brutals atacs de l’inefable senyor Hernando, i a d’altres que sembla que  la ràbia se’ls menji  per no estar al govern, un  lloc que creuen que els pertany per dret diví igual que s’ho pensava la Marta Ferrusola quan CIU va perdre les primeres eleccions. No som tant diferents si ens hi fixem una mica.

Diuen els llibres molt antics, fins i tot els sagrats, que després de set anys de misèria venen set anys de riquesa, entenen per misèria la sequera i per riquesa les pluges constants i beneficioses. Com ara diguem-ne. Dons potser també això seria una metàfora que voldria significar que després de set anys de sequera política, de veure com ens treuen els nostres drets més estimats, de no saber mai que ens passarà i sobre tot de manca de esperança en la justícia i la política i d’un avorriment profund, ara vindran set anys de mil dificultats, es clar això ja es veu, però  nomes que es deroguin les lleis sinistres amb les que  el PP tantes vegades acompanyat per CIU es va armar per imposar la seva voluntat i dirigir el seu interès només al benefici del rics, si tornem a pensar en el 20% de la població que viu en la misèria, sense feina i exposada a tothora a que els treguin de casa seva perque les seves vi vendes han passat a fons buit re els pisos d’ajuda oficial  que les institucions de governs, no sempre conservadores, havien llogat a la gent necessitada, dons només que mirin una mica més al conjunt de la població, que s’ocupin de canviar la forma d’educació que tenim i prenguin responsabilitat dels refugiats o igualment cancel·lin el brutal pressupost per comprar armes obra de la ínclita senyora Cospedal, si s’inicia un diàleg amb els catalans amb ganes d’entendres i no només d’imposar la pròpia voluntat, si comencen axis  amb aquest posat d’eficàcia i de bon humor que tenen, i si a sobre fem un esforç i creiem el que diuen els llibres antics, tornarem a tenir de fe i esperança en la política -encara que només sigui una mica-,  tornarem a ser ciutadans sense por al sentit crític que en els darrers anys ha desaparegut de la nostra vida pública tant d’aquí com d’allà, convertit si de cas en una forma d’insultar i descalcificar al contrari, i començarem a creure que un mon millor es possible.

Es difícil i es poc comparat amb lo que necessitem, però jo amb aquest començament ja hi firmaria.