El danès Joachim Trier dirigeix aquest film noruec amb elements de Carrie, les pel·lícules d’X-Men i Crudo. Una barreja estranya, però que funciona com un engranatge. Thelma era per a molts la favorita a fer-se amb el premi a la millor pel·lícula de Sitges l’any passat, però finalment el va perdre contra la infinitament inferior Jupiter’s Moon, i només es va endur el premi especial del jurat.
Thelma no és una noia normal, té poders telequinètics que exterioritza cada cop que experimenta un sentiment, causant múltiples desastres. Els seus pares no l’ajuden. Després d’un període sota control, els poders de Thelma es descontrolaran quan vagi a viure en un campus lluny dels seus pares. En el pas de l’infantesa a l’edat adulta, iniciarà una relació amb una companya. Les emocions pròpies de l’amor faran estralls.
L’estètica de la pel·lícula és absolutament nòrdica, molt semblant a la Déjame entrar, però m’atreviria a dir que va encara més enllà. La fredor visual d’aquestes pel·lícules s’estén aquí, impregna la fotografia i traspassa als personatges. Això ho veiem amb la protagonista, qui no és un personatge transparent, ja que a l’espectador li costa arribar a ella. Thelma marca distància, no només amb amics i família, sinó també amb el públic. En aquest aspecte, el treball de l’actriu Eili Harboe és impecable. 
Thelma acusa algun problema de ritme perquè tot es cou amb excessiva lentitud, però això també forma part de la mateixa essència de la història i la manera de voler-la explicar. 
Joachim Trier juga molt amb el gènere i transforma el suspens psicològic que et planteja la pel·lícula en una història de terror, amb elements visuals d’aquest gènere. 
Thelma atorga la fredor pròpia de les pel·lícules nòrdiques, cosa que culturalment als mediterranis se’ns fa més difícil de pair. Aquesta atmosfera funciona molt bé en la part més terrorífica i dóna coherència a aquest X-Men vist per Stephen King, en un context realista i de cinema d’autor.