Segurament, si ara agaféssim el vostre telèfon i comencéssim a repassar converses antigues de WhatsApp, trobaríem algun missatge que avui escriuríem d’una altra manera. Una discussió de parella, un desacord familiar, una conversa sobre diners o aquell missatge enviat en calent que, cinc minuts després, ja ens va semblar excessiu.
Normalment no passa res. El missatge queda enterrat entre milers de converses i ens n’oblidem.
Però, de vegades, aquells WhatsApps acaben en un lloc inesperat: un jutjat.
Missatges, audios i converses que en el seu moment formaven part de la nostra vida quotidiana poden acabar mesos o anys després impresos en un full de paper, incorporats a una demanda judicial i llegits per advocats, fiscals o jutges.
I passa molt més sovint del que ens pensem.
Quan una persona arriba al despatx i explica un problema, una de les primeres qüestions és determinar com podem provar allò que explica. Una cosa és saber què va passar i una altra poder acreditar-ho.
No sempre hi ha un testimoni o un document. Però molt sovint hi ha un WhatsApp.
Per això, a la sala de visites, hi ha una pregunta que faig amb una certa freqüència:
– Saps fer «exportar xat»?
Si la resposta és negativa, traiem el mòbil i ho fem.
I aleshores comença una mena d’arqueologia digital. Mesos, a vegades anys, de converses buscant aquell missatge concret: el que acredita que hi havia un acord o desacord en algun fet, que es tenia coneixement de determinades situacions i es va consentir o, simplement, que les coses no van passar exactament com ara s’expliquen.
I moltes d’aquestes converses acaben impreses i incorporades a una demanda.
També m’ho trobo a l’altra banda. Obres una demanda que han interposat contra el teu client i, entre els documents, apareixen els seus propis WhatsApps.
Abans moltes discussions començaven i acabaven parlant. Avui discutim per escrit i es guarda pràcticament tot. Vigileu amb els WhatsApps. Qui avisa no és traïdor.
