20 de novembre del 2017. Islàndia. Albert Om. Ràdio imprescindible. Programa retromodern, humà, viu, actual, vibrant, serè, actiu, addictiu. L’Om parla amb la Marta, una dona de 22 anys víctima d’una agressió sexual.

A mesura que la Marta va parlant, jo, que condueixo, vaig afluixant el gas fins a quedar ben aturat al voral de la carretera. S’acaba l’entrevista i escric un WhatsApp a l’Om. Exactament aquest: “buf, tema violació. I no tens la sensació que tu mateix podries haver ratllat l’agressió sexual? [la Marta] em fa revisar moltes coses del [meu] passat.” L’endemà em truca la Maria Xinxó, mà dreta de l’Om a l’Islàndia radiofònica i em demana si voldria anar al programa a parlar de com i per què m’ha commogut el relat de la Marta. Només hi haurà homes: en Xavier Bosch, en Joan Maria Pou, en Roc Massaguer i el Dr. Dexeus. M’organitzo i li dic que jo també hi seré.

A la tertúlia tots estem d’acord que el que va exposar la Marta a l’Om no és un fet excepcional. Signem tots que res del que diu és evident, que no és un extrem. Que, fins i tot, durant tota l’explicació alguns de nosaltres estem posant en dubte el que diu la Marta perquè la situació que ens presenta marxa d’allò comú, del tòpic aquell que ben aviat transformem en imatge quan pensem en violació. Tot és més subtil, hi ha més ombres, menys evidències. Així i tot el mal es fa palpable, tangible, violent. És un relat que ens interpel·la als homes i posa llum a una realitat que no per prima, deixa de ser terriblement mesquina, dolorosa, injusta, inadmissible. Una clara demostració de com les dones viuen en por, submises, en una societat desenvolupada i perversament masclista.

“Ei, que sóc una bona persona, jo”, li diu el noi a la Marta, sense entendre o sense voler entendre que la dona no el vulgui ni veure i senti fàstic. Em remou l’estómac. O quan la Marta li diu “quantes vegades t’he dit que et posis el condó i quantes vegades t’he dit que paris i no ho has fet!” Perquè sí, ella volia estar amb el noi, però després va voler aturar-ho per una falta de preservatiu, o pel que fos, és igual. I no va poder. Va dir para! I amb això n’hi hauria hagut d’haver prou. I no. El noi sembla que tingui dret a no parar. I no hi ha tal dret. No hi ha dret que empari saltar-se el prou, para. No. També em sulfura quan explica la reacció inculpatòria de sa mare. De sa pròpia mare. O la fredor institucional d’un Mosso especialista en el tema que l’únic que provoca és que la dona es posi estranyament a la defensiva. Sempre a la defensiva. Sempre por. Sempre haver-se de justificar per posar llum a un abús.

En Joan Maria Pou va explicar-nos el síndrome del taxi buit: quan una dona camina sola hi ha moltes possibilitats que un home li digui alguna cosa que l’espanti o l’incomodi o directament li passi alguna cosa més greu. Si va acompanyada d’un home desapareixen els abusos – el taxi està ocupat. Per tant, és molt important escoltar a la dona perquè quan la dona camina sola li passaran coses que no li passaran quan hi siguem. I doncs, és molt important que es pugui explicar, que ens l’escoltem i, sobretot, que ens la creiem.

Si us ve de gust llegiu Teju Cole, Ciutat Oberta, Quaderns Crema, traducció de Xavier Pàmies. Sobretot i directament us dic que la llegiu pel seu capítol final, però també per com descriu aquesta sensació de passar per aquest món sense consciència, sense responsabilitat, com si res no anés amb nosaltres. Sense respecte. Després d’escoltar a la Marta em queda una terrible sensació d’haver abusat de dones que m’estimava. No les he violat. Però, ara, estic convençut que en algun moment les he trepitjat com a persones, i han hagut d’aguantar, dissimular i pair el meu masclisme. No em serveixen els arguments d’alguns homes que diuen cal lluitar contra el masclisme: pensa amb la teva filla o germana. No. No em serveix. Això és tornar a fer de mascle protector. I admetre que la filla, germana o mare són ésser inferiors. No em serveix. El que vull, el que em convé és provocar una revolució interior que incorpori la meva nova capacitat de mirar ara que la Marta ha posat llum a la part masclista, ignorant, menyspreable de la meva bona persona. I sobretot, perquè vull que les dones caminin soles, i que sigui capaç d’acompanyar-les dignament si elles accepten que m’hi acosti.