Avui parlo d’aquests dies que tenim, de tanta calor. I parlo de la gent que us n’alegreu. No us enfadeu, però aquesta gent que sortiu i que, sent a febrer, davant de la calor, davant del bon temps, davant d’aquesta primavera falsa que ens està donant aquest dies i us n’alegreu i us traieu la jupa i tot això… jo ja ho entenc. S’hi està bé, després de la fred.

Però si us hi mireu bé i si a més, ja teniu una edat, ja sabeu que això no és normal i l’altre dia ho deia un amic meu, que també col·labora en aquest mitjà, en Pere Maruny, deia en un twitt “ostres, si els nostres fills, al febrer, ja s’acostument a anar a la platja i ja es pot anar amb calça curta, què faran al juny o al juliol? què faran quan tot sigui un secarral si cada any, com més va, més calor fa.

No hauriem d’estar una mica preocupats? I ja sabeu per on vaig però no ho diré. Però sí. No és bo. No és cap alegria. Això és un desastre, això és tremendo, que deia l’àvia de Begur… ois, noies… no anem bé. Jo també aniré a la platja, eh. Però no anem gaire bé