A Pals, hi ha una manera de parlar d’en Balti que no admet gaire discussió. En Balti —que és com tothom l’anomenava, sense més formalismes— era un prohom. D’aquells homes que han fet diners, sí, però que també han fet poble. I fer poble no és pas una expressió gratuïta ni buida: vol dir haver sembrat, haver arrelat i, sobretot, haver deixat alguna cosa que no es pot comptar només en números.
Hi ha pobles que són el que són per una geografia, per un paisatge o per una casualitat històrica. Però n’hi ha d’altres que s’expliquen, en bona part, per la trajectòria d’algunes persones concretes. A Pals, si hom s’hi fixa una mica, és evident que sense figures com la d’en Balti el poble no seria exactament el mateix. No dic millor ni pitjor —això ja ho deixo per a les converses de cafè—, però sí diferent.
Jo, per una qüestió generacional i també per les voltes que dóna la vida, no he tingut una convivència llarga amb ell al poble. No he compartit amb en Balti aquell tracte quotidià que permet fer-se una idea precisa de la persona. Però hi ha un termòmetre molt fiable, en pobles com els nostres, que és el que la gent en diu quan no cal fer veure res. I, en aquest sentit, costa trobar algú que en parli malament. Això, en un país petit, és més aviat excepcional.
Ara bé, jo en guardo una anècdota —personal i professional— que, al meu entendre, diu molt més que qualsevol elogi.
Fa tres anys, a Ràdio Capital, vam fer la primera temporada d’una ficció sonora que portava per títol Ui, si aixequés el cap. Era una sèrie amb una certa voluntat —si més no, així ens ho semblava— de jugar amb la memòria i amb els personatges il·lustres de l’Empordà, fent-los passar pel sedàs del present. Un dels capítols el vam dedicar a Pere Coll i Rigau, besavi d’en Balti, indià, home d’empresa, impulsor, entre moltes altres coses, del conreu de l’arròs a Pals.
El vam retratar, com sol passar en aquests exercicis, amb les llicències pròpies de la ficció i amb una mirada que, inevitablement, és la d’avui. Quan en Balti ho va sentir no li va agradar. Ho va dir sense embuts. Considerava que el retrat no feia justícia al seu avi.
Inicialment, va dir que no vindria a la presentació del capítol. Però després va fer una cosa molt més interessant. Va venir. I va demanar la paraula. Volia exercir el dret a rèplica, però no d’una manera convencional: havia enregistrat un text i el volia fer escoltar sense que nosaltres el poguéssim sentir abans.
Naturalment, no ens hi podíem negar.
La sorpresa va ser considerable. En Balti s’havia posat en la pell del seu besavi. Literalment. Li havia prestat la veu i, des d’aquesta veu, desmentia —amb una barreja d’ironia, elegància i una finor poc habitual— aquells aspectes del retrat que no compartia. No hi havia escarafalls, ni mala llet, ni voluntat de confrontació. Hi havia intel·ligència, sentit de l’humor i una manera de discrepar que avui és escassa.
Ens va desarmar. No tant pel contingut —que també—, sinó per la manera.
Aquest és, al capdavall, el record que em queda. Que hi ha hagut homes que han sabut fer diners i, al mateix temps, fer poble; que han sabut discrepar sense estripar-ho tot; que han sabut dir que no sense deixar de ser elegants.
D’aquests homes, en falten.
Adéu, Balti. Allà on siguis, gràcies per la lliçó. I si et trobes en Pere Coll i Rigau, dona-li records.



