L’artista Anna Irina Russell presenta al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas de Palafrugell l’exposició Neix en l’aire la primera flor, una proposta que transforma l’espai expositiu en un organisme viu. A través d’escultures toves, aire, teixits i grafit, l’artista reflexiona sobre la respiració, els vincles humans, la memòria i la dimensió compartida d’allò invisible.
En una entrevista concedida al programa El Supermatí, l’artista Anna Irina Russell ha explicat els detalls de Neix en l’aire la primera flor, la nova exposició que es pot visitar al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas de Palafrugell fins al 22 de novembre.
La mostra proposa una immersió en l’univers creatiu de l’artista a partir d’una idea central: la respiració com a experiència biològica, poètica, política i col·lectiva. Rusell treballa principalment amb escultures toves fetes de teixit, grafit i aire, materials que es converteixen en els protagonistes d’una exposició concebuda com un ésser viu.
Escultures que respiren
Les peces exposades sorprenen per la seva capacitat de transformar-se davant dels visitants. Algunes escultures s’inflen i es desinflen contínuament gràcies a mecanismes que incorporen l’aire present a la mateixa sala.
Segons explica l’artista, aquestes obres no només respiren simbòlicament, sinó que ho fan amb l’aire compartit per totes les persones que visiten l’exposició. Els visitants passen a formar part de l’obra simplement respirant dins l’espai expositiu.
Les escultures estan elaborades principalment amb teixit de cotó cru i grafit. Russell pinta els teixits amb aquest material i després els converteix en formes escultòriques que evoquen organismes vius, cossos o estructures orgàniques en constant transformació.
La respiració com a experiència compartida
Un dels conceptes que vertebra tota la proposta és la idea que respirar no és un acte estrictament individual. L’artista destaca que sovint pensem la respiració com una acció privada, quan en realitat compartim permanentment el mateix aire. Aquesta reflexió va adquirir una nova dimensió arran de la pandèmia de la COVID-19, un moment que va fer prendre consciència col·lectiva d’aquesta matèria invisible que ens connecta. L’exposició vol dirigir la mirada cap a allò que no sempre és visible però que condiciona les nostres relacions i la nostra existència.
Els teixits tenen una presència destacada en tota la mostra. Les costures, els fils penjants i les marques dels patrons no s’amaguen, sinó que es mostren deliberadament.
Per a Russell, el procés de creació és tan important com el resultat final. Per això les escultures deixen veure les seves estructures internes, els seus “budells”, convertint el procés en una part essencial de l’experiència artística.
La voluntat és que el públic pugui entendre com han estat construïdes les peces i establir una relació més directa amb els materials i amb la feina artesanal que hi ha al darrere.
L’última etapa del recorregut incorpora nous llenguatges. A la penúltima sala apareix el paper com a material protagonista. Hi trobem escultures de paper plegat que també respiren i una sèrie de dibuixos elaborats amb paper vegetal i grafit. Aquests treballs funcionen gairebé com un diari de respiracions, ja que cada peça porta com a títol la data i l’hora exactes en què va ser creada. L’artista dibuixava mentre escoltava la seva pròpia respiració, registrant-ne els ritmes i transformant-los en traços sobre el paper.
El llegat de la seva àvia
L’última sala incorpora un element especialment emotiu: una selecció de dibuixos realitzats per la seva àvia durant els darrers anys de vida. Després de patir un ictus que li va dificultar la comunicació verbal, va començar a expressar-se a través del dibuix. Russell explica que aquestes obres l’han influït profundament per la seva sensibilitat i força poètica.
A més de parlar de memòria i vincles familiars, aquestes peces aporten l’únic esclat de color de tota l’exposició, dominada fins aleshores pels tons crus dels teixits i els grisos del grafit.
Inspirar, espirar i aspirar
Conceptualment, la mostra s’organitza en tres grans àmbits que segueixen les fases de la respiració: Inspirar, Espirar i Aspirar. A aquests s’hi afegeix una quarta etapa, definida com un “sospir”, que correspon a la sala dedicada als dibuixos de la seva àvia. Aquesta estructura reforça la idea que tot el museu funciona com un gran organisme que respira.
També hi tenen un paper destacat dues instal·lacions lumíniques situades a l’inici i al final del recorregut. Com si fossin fars, emeten una llum intermitent sincronitzada que evoca el batec i la respiració, establint una comunicació silenciosa entre diferents punts de l’exposició.
Una experiència per viure
Russell insisteix que la seva obra va més enllà de l’explicació teòrica. Tot i que els conceptes poden descriure’s amb paraules, considera que l’exposició s’ha de viure i respirar físicament.
Les escultures, malgrat la seva aparença amable i la textura dels materials, no estan pensades per ser tocades. L’artista defensa que les obres mereixen el mateix respecte que qualsevol cos viu i que el tacte també es pot experimentar a través de la mirada, les textures i la proximitat. La mostra es complementa amb un catàleg elaborat conjuntament amb la comissària Blanca Arias i la Fundació Vila Casas.
