Benvolguts oients de Ràdio Capital, un dels epitafis més sorprenents que he vist l’he llegit en un cementiri de Catalunya. L’epitafi diu: “Fins arribar aquí tot va anar bé”. Vaig veure’l un dia en el cementiri de Vilafranca del Penedés. La Judit Pujadó i jo hi havíem anat a presentar el primer llibre que vam editar. Fa més de quinze anys d’això, el llibre es diu Tombes i Lletres. A l’acte hi participava en Francesc-Marc Àlvaro, que havia escrit en aquest llibre un text sobre Eugeni d’Ors. Llavors, l’Àlvaro era conegut com a periodista i no, com a polític tal com segurament passa avui. Ors va morir l’any 1954. En el seu text, en Francesc-Marc va escriure que en el 1954 “el món on Ors havia regnat i brillat” ja no existia. Es referia al món del franquisme més dur, el dels anys quaranta i el dels afusellaments, els exilis, la repressió i tants i tants presos a tantes bandes. Però el món on de debò Ors havia brillat, era a la Catalunya d’ara fa més de cent anys, quan Prat de la Riba era viu i quan el Noucentisme era un corrent imparable. Aquest món havia desaparegut molt abans. Vaig pensar-ho el dia que vaig llegir per primera vegada aquell text i, després, en el cementiri, quan vam trobar-nos amb en Francesc-Marc per presentar Tombes i Lletres i quan vaig veure aquella altra tomba amb l’epitafi que diu: “Fins arribar aquí tot va anar bé”, vaig pensar que a Eugeni d’Ors no li havia calgut esperar arribar fins al cementiri per poder dir-ho. Potser és per això també que a l’epitafi de la làpida de la seva tomba només hi posa “A Matilde”.
I avui, que també d’aquella presentació han passat tants anys, penso si han anat prou bé les coses a en Francesc-Marc. No ho sé. Compto que sí, al capdavall deu haver pogut continuar fent bullir l’olla que és al mínim a què cal aspirar, o, potser com diria en Josep Pla, a tot el que podem aspirar.
Estimats oients de Ràdio Capital, aquest no és el millor article per anunciar-los el començament de l’estiu. Disculpin. Però en aquesta època de l’any, a cada preludi d’estiu, a mi em passa que, malgrat totes les promeses de tecs, gresca, aventures de dia i de nit, sexe, coneixences, noves experiències, vacances, viatges i platges com ens anuncien, hi ha un moment que penso que tot plegat és sobretot comèdia, coses que ens diem només per anar tirant. Els passa també això a vostès? Cansat de llegir o de sentir columnistes que parlen de l’estiu com si fos una nova etapa d’or, no una nova etapa de l’Ors, sinó d’or, resulta que jo ja no em crec tota aquesta història de les platges, les cales, el mar, els bons tecs, els viatges en cotxe o en avió i tot aquest món d’escuma, de festes, de plaers, de calor i de meravelles. Tant d’Empordà, tanta Costa Brava, tantes expectatives i tantes promeses de paradís a tocar de casa de què ens parlen tants opinadors i columnistes a mi m’atabalen. Què volen que els digui? A l’estiu jo veig sobretot sol, massa sol, cues, massa cues, i pols i suor a totes bandes. A l’epitafi de la seva tomba, Dorothy Parker va fer-hi escriure “Perdona tota aquesta pols”. Ja sé que en aquest article no els he animat gaire, però, de debò, no els agradaria que els deixessin de tant en tant un xic en pau, que la calor de l’estiu passés com un coet i que tots plegats no haguéssim de semblar tan feliços o, per dir-ho d’una altra manera, tan guiris durant uns mesos?
