Ahir a la nit, corria per casa i per algun motiu que desconec, em va donar per escoltar el comiat que va fer l’Antoni Bassas quan va deixar de fer “El matí de Catalunya ràdio”.

Els darrers 30 minuts de programa els va dedicar a llegir cartes i correus electrònics d’oients i de persones diverses d’àmbits diversos que li expressaven respecte professional i un agraïment que traspouava sinceritat.

Per mi, que sóc home de ràdio des que tenia 13 anys i en tinc quaranta, mentre m’escoltava aquest comiat d’en Bassas, no vaig poder evitar tenir dos sentiments:

El primer de certa enveja sana, cap a un professional que va recollir el respecte unànim de la societat catalana. El segon, el sentiment de la responsabilitat. L’Antoni va acompanyar durant 14 anys a moltíssima gent que li va confiar la responsabilitat de tenir-los al dia de tot allò que passava i que els/ens afectava de manera directa. I també d’entretenir-nos. Combinant l’entreteniment i l’humor sense ni una sola concessió a la grolleria o al mal gust.

I tot plegat perquè us ho dic? Doncs perquè si hi ha algun programa al que ens agradaria semblar-nos ni que sigui de molt lluny, és a aquell matí de Catalunya ràdio d’en Bassas. Pel seu rigor a l’hora d’explicar, per la seva capacitat d’obrir els micròfons de l’emissora a tothom que tingués alguna cosa a dir i per fer que el seu programa, fos en realitat el programa dels oients que l’escoltaven.

A això aspirem i a això ens comprometem des d’aquesta petita, modesta, pobre però ambiciosa emissora de ràdio que sempre que ho vulgueu serà la vostra. No sé si d’aquí a 14 anys encara serem aquí febt el mateix. Crec que no, però mentre hi siguem, farem tot el que estigui a les nostres mans per ser mereixedors de la vostra confiança.