El director i guionista Jordan Peele, debuta en el llargmetratge amb Déjame salir després de passar per diferents programes còmics de la televisió nord-americana.
La pel·lícula ens narra la història de Chris, un jove afroamericà, que visita la família de la seva xicota blanca, Rose, per passar-hi un cap de setmana. Un cop allí, Rose el convida a una celebració que anualment organitzen els seus pares.
La premissa de la pel·lícula és robada d’Adivina quién viene a cenar esta noche, protagonitzada per Sidney Poitier, amb l’afegit que Peele és capaç de fer amb aquesta una sàtira i al mateix temps un thriller.
La seva originalitat consisteix en combinar diferents gèneres com el terror, el suspens i la comèdia. Déjame salir és una pel·lícula que pretén donar un missatge social, concretament constatar la hipocresia, i riure’s del bonisme de la classe blanca ben estant dels Estats Units envers als afroamericans. Tot això queda palès de manera més de fons en l’inici i posteriorment es va desenvolupant amb més força a mida que es desenvolupa i descobreix la trama. Sense fer cap spoiler, hi ha un moment que un dels protagonistes diu que els negres estan de moda. És precisament aquesta classe de pensaments que denuncia la pel·lícula. Déjame salir deixa anar missatge enmig de diàlegs plens de bromes, quan un dels protagonistes explica en un moment quin han estat el paper dels afroamericans envers els blancs durant tota la història del país. Un dels diàlegs més impagables de la pel·lícula.
Els protagonistes són Daniel Kaluuya, el jove negre del segon capítol de la primera temporada de Black Mirror, el del reality show, Allison Williams, Catherine Keener (Allà on viuen els monstres) i Bradley Whitford (en Josh Lyman d’El ala oeste de la Casablanca).
Déjame salir arriba en un moment molt indicat en la política americana, i veient-la no costa entendre els motius que han fet que Trump sigui el president dels Estats Units.
Potser el pitjor és que s’hagi venut com una pel·lícula de por quan no ho és. Sí que incorpora elements de cinema de gènere, però el transcendeix i va més enllà. Més que terror, Déjame salir provoca pertorbació. Per qui estigui acostumat al gènere, no passarà por, però se li compensarà en moltes de les coses en què s’atreveix la pel·lícula, sobretot en transmetre de manera efectiva, contundent, satírica i entretinguda, la seva idea.
La pel·lícula ens narra la història de Chris, un jove afroamericà, que visita la família de la seva xicota blanca, Rose, per passar-hi un cap de setmana. Un cop allí, Rose el convida a una celebració que anualment organitzen els seus pares.
La premissa de la pel·lícula és robada d’Adivina quién viene a cenar esta noche, protagonitzada per Sidney Poitier, amb l’afegit que Peele és capaç de fer amb aquesta una sàtira i al mateix temps un thriller.
La seva originalitat consisteix en combinar diferents gèneres com el terror, el suspens i la comèdia. Déjame salir és una pel·lícula que pretén donar un missatge social, concretament constatar la hipocresia, i riure’s del bonisme de la classe blanca ben estant dels Estats Units envers als afroamericans. Tot això queda palès de manera més de fons en l’inici i posteriorment es va desenvolupant amb més força a mida que es desenvolupa i descobreix la trama. Sense fer cap spoiler, hi ha un moment que un dels protagonistes diu que els negres estan de moda. És precisament aquesta classe de pensaments que denuncia la pel·lícula. Déjame salir deixa anar missatge enmig de diàlegs plens de bromes, quan un dels protagonistes explica en un moment quin han estat el paper dels afroamericans envers els blancs durant tota la història del país. Un dels diàlegs més impagables de la pel·lícula.
Els protagonistes són Daniel Kaluuya, el jove negre del segon capítol de la primera temporada de Black Mirror, el del reality show, Allison Williams, Catherine Keener (Allà on viuen els monstres) i Bradley Whitford (en Josh Lyman d’El ala oeste de la Casablanca).
Déjame salir arriba en un moment molt indicat en la política americana, i veient-la no costa entendre els motius que han fet que Trump sigui el president dels Estats Units.
Potser el pitjor és que s’hagi venut com una pel·lícula de por quan no ho és. Sí que incorpora elements de cinema de gènere, però el transcendeix i va més enllà. Més que terror, Déjame salir provoca pertorbació. Per qui estigui acostumat al gènere, no passarà por, però se li compensarà en moltes de les coses en què s’atreveix la pel·lícula, sobretot en transmetre de manera efectiva, contundent, satírica i entretinguda, la seva idea.
- Publicitat -
