Ràdio Capital va entrevistar a Dolors Bassa per carta, i va emetre l’entrevista a l’especial “Sopem a la presó” amb les respostes locutades per la dobladora Lola Sans.
Des que la van empresonar aquí, cada setmana s’hi ha fet un sopar de suport amb gent que la recorda, a vostè i a la resta de preses i presos politics cada setmana. De totes maneres, li fa por l’oblit?
Al principi em feia por l’oblit de les persones empresonades, i que la ignomínia que patim fos en va. Ara tinc clar que la presó i l’exili són dues maneres complementàries que permetran explicar el que hem viscut a Catalunya: la repressió, i sobretot que serveixin per avançar cap a una democràcia més ferma. Ara veig que la gent hi és, i que respon des de anant a actes per demanar el meu alliberament, enviant-me cartes, i sobretot reclamant una unitat estratègica que faci que el país en un futur més o menys immediat sigui per a tothom i de tothom amb els valors republicans. No es pot oblidar que en ple segle XXI per escriure lletres d’una cançó, que poden agradar o no, hagi hagut de marxar de l’Estat perquè sinó estaria en presó, també.
Li costa acceptar la situació?
Em costa d’entendre, perquè estic absolutament convençuda que som innocents de qualsevol delicte: vam fer allò que deia el mandat i pel que haviem guanyat unes eleccions, on la gent havia votat lliurement. Era defensar la llibertat, que tothom es pogués defensar en un vot. És creure en la democràcia.
La rutina que té ara aquí a la presó li fa adonar-se que en sortir voldria invertir més o menys temps en certes coses?
Invertir més temps en les relacions familiars i personals d’amistats és el que més trobo a faltar. I també he descobert que un s’enforteix més mentalment amb la meditació i el yoga, que he après aquí a la presó.
Tenim entès que escriu un diari dels seu dia a dia a la presó. Ens en pot avançar alguna cosa?
Les reflexions del meu dietari van des del dia a dia a la presó al meu estat d’ànim. Les interrelacions amb internes i funiconàries, les converses de visites institucionals i les reflexions polítiques segons els esdeveniments de cada moment. No puc avançar res, primer perquè varien segons el dia i després perquè serien tretes de context i no s’entendrien.
Ara que parlava de les interrelacions amb les internes i funcionàries, n’ha après alguna cosa de la gent de la presó?
De la gent que hi ha al a presó he après que els estereotips que tenim dels presos no són certs: Hi ha el mateix que en llibertat: bones persones i no tant bones. I que, en general, són gent que han comès una errada a la seva vida o que viuen en un entorn excloent, i que el delicte és conseqüència de l’entorn i del poc èxit social que tenien. Tenim molta feina a fer com a societat. A algunes i alguns si se’ls hagués donat una oportunitat se n’haurien sortit. La inserció social i laboral són prioritàries com a prevenció als delictes.
Quin paper té l’educació amb la reinserció?
L’educació crec que és el principal graó per aconseguir una inserció laboral, entenent l’educació en el sentit més ampli.
En aquest sentit, en aquesta última temporada hi ha hagut molt de debat amb l’adoctrinament i l’educació…
Crec que l’educació ha de tenir per objectiu aconseguir alumnes crítics i autosuficients per poder ser en un futur persones compromeses i amb criteri propi en tot moment. Crec que precisament és el contrari de l’adoctrinament de l’autoritarisme.
Vostè també és mestra i psicopedagoga. Què troba a faltar de dedicar-hi el seu dia a dia?
La professió de mestra inclou molta vocació, i jo l’entenc així, com una manera d’ajudar als altres. Per això vaig estudiar també psicopedagogia. Aquí intento des d’explicar temes que no entenen per manca de comprensió lectora, a escriure instàncies a algunes que són analfabetes o simplement desxifrar papers jurídics que reben d’advocats o jutges. Ara per ara, la meva prioritat és sortir en llibertat. Evidentment que la meva professió ha estat en el món educatiu. Quan tot això s’acabi em plantejaré la meva vida professional
Què en pensa de les classes a la presó?
A la presó hi ha una escola d’adults, però el que realment és positiu és la professionalitat de les professores que intenten planificar activitats més enllà de les competències bàsiques com llegir, escriure i matemàtiques, que permeten que els interns desenvolupin les seves pròpies capacitats. Les diferències amb Madrid és que allà no hi havia activitats fora d eles obligatòries d’escolarització.
Vostè què llegeix i quina música escolta a la presó?
Llegir és una de les activitats que sempre m’ha aportat més plaer, i aquí és el que m’ha fet sortir de les parets que ens tanquen. Porto 270 dies empresonada i llegits 220 llibres. Llegeixo assaig, novel·la, contes, autobiografies… molts que em fan arribar gent per correu i que me’ls aconsellen, des d’escriptores i autors, editorials, lectors i autores que els ha agradat un de concret, o la meva família. I me n’entren per paquet. També bibliotecàries, com la del meu municipi, Torroella de Montgrí, que em fan un paquet amb el que elles creuen que m’agradarà. De música, aquí no en pots escoltar més enllà de la ràdio o la televisió.
A la presó vostè va dir que es perd la identitat. Què fa per no perdre-la? Considera que també succeix el mateix amb els pensaments o les idees?
Es perd la identitat perquè tothom es lleva, menja i fa el mateix i a la mateixa hora. És rutina marcada sense poder tenir iniciativa pròpia ni decisió. El que jo he fet és apuntar-me primer cada dia a primera hora del matí a una activitat diferent. Això em permet primer saber el dia en el que estem i després llevar-me amb un objectiu concret i no caure en el desànim. A les hores mortes (jo en dic robades), autogestinar-me el temps llegint llibres, contestant cartes, escrivint el diari o reflexions, fer yoga a la cel·la… tot això ho tinc en una pauta estricta d’horari com fan els mestres en un centre escolar. L’únic que és lliure és el pensament, i les idees mai es podran empresonar, com deia Virgina Wolf.
Quina és la seva identitat? Quines són les seves arrels?
Crec que hi ha 3 fets que s’inscriuen en la meva identitat personal: una familia de pagès molt arrelada a la terra però sobretot, matriarcal, molt unida amb uns grans valors familiars i d’amistat apresos. La meva vida, que transcorre en un municipi, Torroella de Montgrí, molt inclusiu amb un paisatge ric on et pots moure per muntanya, riu, mar, plana, turisme i arrels tradicionals a la comarca de l’Empordà. Un país, Catalunya, amb una forta identitat nacional i social pròpia. Laboral, el món de l’educació com a mestra, la cooperació de països de Centre Amèrica coneixent societats molt diverses i el món sindical i en la defensa dels drets de la classe treballadora. Polític, que és la unió de les altres dues vessants: la defensa de la part social i nacional com a un bé per a tota la ciutadania, des de tota una concepció de dret a la llibertat, a la igualtat i a la fraternitat, com a principis republicans, a nivell municipal i nacional.
Vostè també és molt activista en temes d’igualtat. On n’ha après?
els termes d’igualtat s’aprenen en la vida quotidiana. On n’he après més és en el món sindical en les relacions socials i laborals en els centres de treball. Vaig ser conscient que cal fer d’activista cada dia i a tothora en el sindicat. Fins i tot en les estructures, quan una dona assoleix un càrrec, té més dificultats per arribar-hi, és més qüestionada i ha de demostrar la seva capacitat cada moment perquè no se la consideri un “florero”. Heu escoltat mai dir que “aquest home és un florero”? I n’hi ha moltíssim que ocupen càrrecs que no tenen capacitat ni criteri, però en els homes no se’ls qüestiona mai. També cal ser activistes en les normes socials que dificulten la tasca social de les dones, per exemple. Quan jo vaig entrar en el món sindical, les reunions es feien al vespre en el bar, i va ser en aquella època que les dones vam fer canviar els hàbits socials, dient que el treball i les reunions havien de ser en el despatx i als matins, a primera hora. Des de llavors no he parat de defensar, sigui on sigui, la igualtat entre homes i dones en l’àmbit personal, social, polític, arreu on hi ha temes per canviar. A la presó també: amb l’excusa que només hi ha un 8% de la població presa són dones, és un handicap en l’organització dins la presó, enlloc de ser vist com quelcom positiu.
En quin sentit se sent lliure aquí a dins?
Em sento lliure, com deia abans, de pensament. I anç al contrari, com deu ser l’objectiu d’aquesta ignomínia de presó, crec que tan jo com els menys companys i companya empresonats ens hem refermat en les conviccions i els anhels. La por i la privadesa de llibertat ha donat pas a la fermesa i serenor dels pensaments i reflexions.
