Ben trobats, oients de Ràdio Capital!
Acostumada com estic a anar en tren de Barcelona a Girona i viceversa, trobo a faltar el carrilet, aquell tren petit que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols. Es va inaugurar l’any 1892 i va durar fins a 1969, setanta-set anys transportant viatgers. A la Revista de Girona de juliol de 1892, l’historiador gironí Joaquim Botet i Sisó es va congratular de la posada en marxa del ferrocarril que necessitava dues hores per recórrer els 39 quilòmetres que separen ambdues ciutats, comptant que s’aturava a pobles i “apeaderos”, és clar: Sant Feliu, S’Agaró, Castell d’Aro, Santa Cristina d’Aro, Font Picant, Llagostera, Esclet, Cassà de la Selva, Llebrers, Llambilles, Quart, La Creueta i Girona. Botet i Sisó explicava també que Sant Feliu va organitzar una “Exposició de Belles Arts” per celebrar la posada en marxa del tren: quasi cinc-cents quadres a l’oli d’artistes procedents de Barcelona, València, Palma, Sevilla, Sitges, Cadaqués, Olot, Girona i el mateix Sant Feliu, -entre ells el d’un jove Prudenci Bertrana-, cinquanta-cinc escultures i una sèrie de fotografies de Rafael Patxot. Amb art saludaven el progrés que representava l’arribada del tren.
No era l’únic tren de via estreta de les terres de Girona. Justament Aurora Bertrana al volum Memòries fins al 1935, publicat l’any 1973, va dedicar un capítol a “Els trens en miniatura”, es referia al d’Olot a Girona, el de Girona a Sant Feliu de Guíxols, el de Girona a Palamós i el de Girona a Banyoles. I deia: “Aquestes línies ferroviàries no representaven únicament un eficaç mitjà de transport al servei d’homes de negocis o de turistes apressats. Més aviat eren una mena d’institucions d’utilitat sentimental i romàntica. […]
En el de Girona a Sant Feliu de Guíxols, també hi vaig pujar, però molt més tard. D’aquest carrilet tothom en parlava sense gaire respecte. Deien que, a les pujades, els viatgers, quan n’hi havia, havien de baixar i empènyer-lo costa amunt. A les dones, als vells i a les criatures, hom els permetia restar dintre el cotxe, mentre eren empesos pels braços, pels flancs i per les espatlles dels mateixos parents i companys de viatge. La locomotoreta feia també facècies més o menys pesades. Al fum i a les flames que perbocava la xemeneia, s’hi afegien sovint trossos de llenya encesa. Entraven per les finestres i calaven foc als vestits i als cabells dels viatgers. Alguns, escarmentats, diu que viatjaven amb un càntir ple d’aigua.”
En tinc molts records del carrilet, i li tinc molt de respecte i estima. L’utilitzàvem per anar de Llagostera a banyar a S’Agaró, i, a la tornada, a la costa de n’Alou més d’una vegada els passatgers més forçuts van haver d’empènyer el tren, com explica l’escriptora. El tinguéssim ara, el favor que ens faria, modernitzat, és clar!
