La festa dels Reis dels nens i nenes de la nostra família han estat sempre voltats d’un hàlit de misteri, gairebé de màgia, que any darrera any els allunyava més de la realitat, aquella que als progres dels darrers anys del segle XX els semblava l’ambient més adequat per un creixement mental insuperable. Jo entenia el que volien dir, sabia que la nostra manera de fer en aquesta nit casava molt poc amb l’educació laica que donàvem a les nostres criatures malgrat les dificultats de tot ordre d’un temps que havia millorat però que arrossegava encara els tòpics nacionalistes i religiosos que se’ns havien imposats durant tantes dècades com a obligacions ineludibles. Però no ens en podíem estar. I així es com fèiem unes grans fogueres al mig del camp cantant-los cançons en la foscúria de la nit, perque els reis sabessin on érem no fos cas que haguessin anat al nostre pis de Barcelona i no hi haguessin  trobat ningú, o bé inventéssim funcions carregades de personatges inventats amb comportaments vinculats a la màgia o a la sort o al benestar material i moral, vinculats a elements tant poc habituals com l’or, l’encens o la mirra. Però abans de començar aquesta nostra festa particular anàvem a la platja de Llafranc a veure com arribaven els tres Reis d’Orient que si havien vist la nostra foguera, l’endemà cobririen les sabates deixades abans d’anar a dormir al peu de la llar de foc.

Records entre vapors de temps passats i de núvols il·luminats per llampecs de sobtada memòria. Entre ells un que es repeteix sempre que convoquem la deliciosa nit de reis, morts de fred a lla platja de Llafranc. I Ta, perquè el rei negre va pintat?, o perquè el rei Baltasar va embetumat?, o quina bestiesa fer veure que un rei no pot ser negre i l’han de pintar!

Perquè per petits que fossin els nostres nens hem tingut la sort que cap d’ells fos tan distret que no s’adonés del que tenia al davant com no ho eren tampoc cap dels nens i nenes que com ells esperaven que un dels reis els digues alguna cosa. I si era el rei negre qui se’ls hi acostava tots feien el mateix, es treien el guant i amb la punta del dit li tocaven dissimuladament la cara ja mig borrosa de pintura negra per poder després mostrant-nos el dit brut com a prova de que ni els havien enganyat ni entenien que volia dir que el rei negre fos un rei embetumat.

No se que haurà passat aquest any 2019 el primer que no anem a Llafranc, un any en que som molts els que hem demanat per tots els mitjans de comunicació al nostre abast que els alcaldes dels nostres pobles i ciutats fessin el favor de no fer bajanades innecessàries en un país on hi viu tanta gent amb feina o sense amb aquesta envejable pell mate del mateix color que la  deuria tenir el rei negre quan va arribar d’Orient en una gesta que any darrera cada un de nosaltres commemora a la seva manera.

Però abans d’aquest any 2019 la majoria dels reis negres d’aquesta terra eren reis embetumats.